Divendres passat, l'endemà de saber-se que el CEO situava els polítics com la segona preocupació ciutadana (en termes de decepció, naturalment), veure i escoltar les tertúlies de ràdio i televisió era, com a mínim, un exercici curiós. Tots els participants coincidien a fer una diagnosi pessimista de la situació i a culpar les trifulgues polítiques del creixent passotisme de la gent envers els seus representants. Els polítics s'ho han de fer mirar, deien ells, perquè s'ha perdut l'interès general per les propostes davant la degeneració de la dialèctica, davant l'evidència que interessen més els partits que els programes, les rèpliques que els anuncis. Un fenomen singular, aquest: disparen sobre la font però en cap cas qüestionen el filtre. És decisió dels polítics que les seves paraules surtin d'una manera o altra en els mitjans? De cap manera. Home, sí que hi ha casos en què els aparells dels partits dicten algunes cròniques a determinats sequaços, però generalment és decisió última del periodista (o de la línia editorial del seu mitjà) el que es reflecteix a les seves pàgines. Per tant, no deixa de sorprendre que entre els tertulians que tant destacaven la desafecció no n'hi hagués ni un que es plantegés si els mitjans de comunicació no tenen almenys una mica de responsabilitat en el fet els missatges arribin esbiaixats a les orelles ciutadanes. No hi tenen tota la culpa, per descomptat, però sí un part. I de la mateixa manera que sembla exigir-se als polítics que "confessin" la seva responsabilitat en la desafecció, no estaria malament que entre el gremi periodístic s'inculqués un cert grau d'autocrítica. Tot plegat segurament ens portaria al debat sobre les diferències que hi ha entre política i periodisme, però les seves conclusions, segurament, no estem preparats per assumir-les. Mentrestant, és molt còmode això de proclamar que es veia a venir la catàstrofe quan has contribuït a crear-la.
