Catalunya comença a recuperar una aparent normalitat. Tots els mitjans de comunicació informen de com, a poc a poc, es va recobrant el to vital. Les màquines fan la seva feina, desbrossant boscos, netejant jardins, substituint o reparant torres; les persones van rescabalant la seva quotidianitat; i d'aquí a poques setmanes, per a la majoria, la nevada serà el record d'un dia accidentat que va trencar la monotonia sense tenir conseqüències gaire feixugues. La Generalitat continuarà vivint la seva rutina -si Saura els ho permet, que ho dubto-; Endesa tornarà a la seva atonia inversora i a voler justificar amb arguments parcials la precarietat de les seves infraestructures; i algunes empreses compensaran els perjudicis amb ajuts oficials o amb l'oportuna reducció de costos.
Però, passada la sotragada, hi ha una qüestió que ha de ser avaluada atentament, positivament: l'actuació dels alcaldes. És cert que no van fer més que complir amb la seva obligació, que és procurar el benestar dels vilatans. Però ho van fer més enllà de les seves possibilitats i per compensar la inacció dels responsables reals, que eren, en el moment de l'emergència, la conselleria i, prèviament, les empreses de serveis, fent un manteniment d'infraestructures adequat a la realitat, no a la normativa. Els ajuntaments haurien de tenir els mitjans i les disposicions legals per poder actuar i exigir en moments determinats. I per això és imprescindible dotar-los bé econòmicament, perquè puguin fer la seva feina, la més propera a l'administrat, la que més l'afecta, on rau la font de l'autèntica democràcia. No tot és doctrina, com van demostrar 136 alcaldes de diferents ideologies.
