Tots els que no som de Barcelona tenim una Barcelona al cap i al cor. La nostra capital es dibuixa i es recorda en les ments dels perifèrics segons l'experiència individual compartida o la relació viva o morta que hem tingut o que tenim amb aquesta ciutat, que per als catalans va mes enllà d'un referent administratiu o territorial.
Aprofito un matí penjat per passejar per la meva Barcelona, la que va dels 22 als 35 anys i ja no la trobo. Sóc un nostàlgic malaltís? Un destructor de presents? Un enllustrador de passats? Crec que no. Crec que, en aquest cas, ni que sigui per una vegada a la vida, puc afirmar sense que soni malament ni tendenciós que qualsevol temps passat va ser millor. Em considero un privilegiat per haver arribat a temps de mirar cara a cara l'última Barcelona canalla d'abans dels Jocs Olímpics i de l'alienant Disneylandia del turisme. Aquells "antros" perduts pels carrerons del barri gòtic; els personatges peculiars de Les Rambles, aquella ciutat catalana encara viscuda en català; en definitiva una capital que no sabia que ho era i una ciutat amb caràcter propi, potser menys mèdiàtic, menys dissenyat, menys internacional, però que era el seu, el que havia anat destil·lant el temps i les seves nissagues, amb el lent degoteig dels dies naturals, propis i espontanis.
Avui trepitjo les mateixes voreres i entro als mateixos portals, però ja res no és igual. Hi ha la gent, un cel i uns carrers, però no m'encaixen en la meva Barcelona mental. Potser sóc jo que m'he fet gran i la perspectiva del temps que fa que tot sembli ara de cartró-pedra. Els engranatges econòmics, la globalització cultural i la tecnologia han matat l'essència de les coses i em fa la sensació que el que abans era vida ara es només inèrcia. La Ciutat Comtal fa temps que es va vendre l'ànima al diable i ara ja no sap com rescindir aquest contracte malèfic.
Tanco els ulls i recordo una Barcelona en estat de felicitat permanent, impregnada d'un optimisme invisible i insolent, un futur generós que exercia com ha de ser, de futur engrescador i no angoixant. L'aventura de viure sense diners però amb totes les portes de l'amistat i el coneixement obertes i lliures de pagament. Una ciutat que no tornarà, que va existir i que dorm en algun lloc de la memòria d'aquells que entenem que tot teatre de la vida ha de tenir una escenografia que tingui llum pròpia i caràcter de ferro forjat.
