Una vegada hem aconseguit "polititzar" la Justícia (hi ha jutges "progressistes", jutges "conservadors", i fins a jutges "independents", cosa que sembla una ironia) estem a punt d'aconseguir la politització definitiva de la festa dels toros, una cosa impensable fa anys. El Parlament de Catalunya ha creat una comissió per debatre una iniciativa popular que propugna l'abolició d'aquest espectacle amb l'argument de l'evident maltractament als animals, una pràctica prohibida amb caràcter general en la legislació europea. (Recordem que una campanya semblant va acabar amb la tradicional caça de la guineu a Gran Bretanya). Els taurins i els antitaurins es van presentar en el debat armats amb el seu millor bagatge dialèctic i es van exhibir des dels instruments de tortura que s'utilitzen a les corrides (espases, banderilles, puyas) fins a dades molt precises sobre el grau de sofriment dels animals. El filòsof Jesús Mosterín va negar que la tradició pugui justificar qualsevol classe de crueltat i va citar com a exemple l'ablació del clítoris en alguns països de l'Àfrica, comparació que va escandalitzar alguns diputats. En rèplica, dos il·lustres col·legues seus, un espanyol, Victor Gómez Pin, i un altre francès, Francis Wolf, van plantejar l'absurd que suposa alliberar els animals de tot dolor i en conseqüència de tota subordinació a l'home, cosa que ens portaria a prohibir la pesca, la caça i fins i tot el consum de carn.

El debat del Parlament català discorria en un to acadèmic, tenint tots els grups la precaució, inclosos els nacionalistes, de no convertir-lo en una polèmica sobre si la identitat de Catalunya és o no incompatible amb els toros en ser aquests considerats com la "festa nacional" espanyola per antonomàsia. En aquestes estàvem, quan la presidenta de la comunitat de Madrid, ensumant la rendibilitat política de la qüestió, es va llençar a la plaça (mai més ben dit) i va declarar la festa dels toros com a Bé d'Interès Cultural. Immediatament, les comunitats de València i de Múrcia, també regides pel PP, van seguir la seva estela, van anunciar el mateix Castella-Lleó i Ceuta, i imagino que, molt aviat, faran igual Navarra i la Rioja.

A Galícia és més complicat que fotocopiïn la iniciativa perquè al país del milió de vaques la tradició taurina és més fluixa i, amb la greu crisi que pateix la ramaderia de carn i de llet, declarar d'Interès Cultural els toros semblaria una burla ofensiva. L'agost, don Mariano Rajoy acostuma a acudir a la fira de Pontevedra, el seu poble, a fumar-se un puro en un tendido d'ombra, però allà l'alcalde és del BNG i no sembla receptiu a la iniciativa.

Imagino que el propòsit d'Esperanza Aguirre, a més de buscar una confrontació amb Catalunya, és posar en dificultats les comunitats taurines del PSOE, com Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, plantejant el dilema que qui no doni suport als toros és traïdor a les essències d'Espanya.

A punt de començar la temporada taurina i les grans fires de València, Sevilla i Madrid , les places poden convertir-se en escenari de mítings patriòtics espontanis, amb els polítics de dretes a la barrera saludant al públic i en alguns casos, com el d'Esperanza Aguirre i Rita Barberà, lluint peineta i mantellina. No obstant això, hi ha altres aspectes de la mesura que no han d'escapar a la nostra atenció. Declarar Béns d'Interès Cultural les deveses (500.000 hectàrees), les ramaderies i altres pertinences relacionades amb el món del toro, representa atorgar substanciosos beneficis fiscals als terratinents, als toreros, als apoderats i als empresaris de les places. No tot és tan patriòtic com sembla.