Ha costat molt poc reconvertir les marques emergents Catalonia i Barcelona en la marca consolidada Spain. L'endemà de la manifestació contra la sentència del Constitucional, es va disputar la final del Mundial de futbol. L'Ajuntament de la capital catalana no va tenir més remei que atendre les peticions de milers de seguidors de la selecció i va instal·lar un parell de pantalles gegants a l'avinguda de Maria Cristina, a Montjuïc. El nombre d'europeus bevedors de sangria i d'immigrants (africans, llatinoamericans i asiàtics) que canten amb convicció "¡Yo soy español, español, español!" superava amb escreix la quantitat de súbdits amb passaport del Regne. I malgrat que es van sentir algunes proclames patriòtiques, hi va prevaler el component lúdic. Ho podria certificar, per exemple, un adolescent subsaharià amb la samarreta argentina de Messi que, després del gol d'Iniesta, va encaixar atònit unes quantes envestides d'una senyora alemanya sense cap rancúnia contra Espanya. Aquella massa, de la qual depèn en bona mesura el nostre futur, no entén d'equilibris entre Catalunya i l'Estat. I hi ha desenes d'estudis que demostren que l'economia d'un país es beneficia de fites com aquesta. Per tant, quan marca la Roja, només guanya la marca Spain.
