Segons una enquesta de Metroscopia, publicada el dia 26 del mes passat per un diari d'abast general, un 85% de la població catalana urgeix un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya i dipositen majoritàriament la confiança en CiU com el partit que pot protagonitzar el relleu desitjat. Una bona sacsejada demana el ciutadà per encetar un nou viatge, per despertar novament l'orgull de ser català, tan abatut per les trifulques del tripartit del campi qui pugui, per les batalles intestines que han lliurat entre ells pensant només en llurs interessos electorals al marge del país, del que li convenia, com és la superació de la crisi i no la magnificada discussió bizantina i avorrida sobre el nou Estatut de conseqüències funestes, que un cop el Tribunal Constucional li ha passat el ribot definitiu, ara sí ha quedat llimat del tot. En quantes discussions futils s'han embardissat? Quantes decisions no han prosperat, quants acords no s'han tancat perquè un o dos dels partits no hi ha donat el beneplàcit? Quantes vegades el govern s'ha dividit en dos trossos irreconcialiables i han aparcat l'execució d'obres públiques del tot necessàries per fer progressar l'economia?

Un abans i un després del tripartit. Un èxit: ha aconseguit que un 85 % dels catalans es posessin d'acord per fer fora aquest artefacte inestable tal com el va definir un dels seus consellers, l'Ernest Maragall. Si ells el valoren així, el gruix dels ciutadants també.

Ha estat el conseller Joaquim Nadal qui ha declarat fa poc en una roda de premsa, després d'un consell de govern, que hi ha un abans i un després del tripartit en la història recent de Catalunya. L'ha clavat. Justa la fusta. No es pot negar tal evidència, res més tediós i inútil que negar-la. Inqüestionablement hi ha un període anterior, els 23 anys que Catalunya estava governada per CiU, i un després: els set anys del tripartit.

El que el conseller no ha dit és si aquest espai de temps ha representat un avanç o un retrocés social i polític o un aprofundiment en l'autogovern en vistes a una major independència de l'Estat espanyol o si els 7 anys tripartits han significat una completa submissió al PSOE per part del govern del qual ell forma part. En Quim Nadal s'ha limitat a dir que abans n'hi havia uns que manaven i ara uns altres, i ja veurem què passarà. La valoració és l'important i no el mer anunci d'una objectivitat constatable. El tripartit es va encimballar a la Generalitat amb un pacte parlamentari entre tres partits polítics per desbancar a CiU, la formació que havia tret més representants per voluntat popular. Un pacte no declarat abans dels comicis que va deixar estabornit al partit guanyador, CiU, massa confiat a considerar que no s'atrevirien a fer un govern de coalició. En particular no s'esperava que ERC pogués contribuir a donar amb enstusiasme el poder de Catalunya al PSC, ensems que manifestés tan sonorament la seva rancúnia contra CiU.

L'argument que van fer córrer els prohoms d'ERC entre les seves bases, els dies després del pacte del primer tripartit, per justificar-se era aquest: "En Duran LLeida n'ha dit de molt grosses; és imperdonable", com si els socialistes s'haguesin quedat curts (ara mateix en Montilla afirma que "independència és decadència" i no figura en el programa un referèndum d'autodeterminació). El segon tripartit es va fer per inèrcia, perquè tocava, i perquè molts, en particular en Carod (ara roman quiet esperant que s'estavelli en Puigcercós), havien tastat el plaer del poder com a eina per situar germans, parents i coneguts. Els quatre anys d'en Montilla són grisos, mediocres, i l'actual tripartit no pot ostentar èxits de cap mena per molt que els proclamin. La paràlisi en tots els terrenys ha estat la nota definidora i si bé és cert que no ha fet tant de soroll com en el primer tripartit comandat per en Pasqual Maragall, el silenci d'en Montilla respon a que la submissió al PSOE per part del PSC ha estat molt superior. En Pasqual amb les seves llums i ombres, actuava com "enfant terrible", com un rebel tocat amb rampells de desobediència contra la voluntat d'en Zapatero, qui no va dubtar a tallar-li el cap en constatar l'embranzida que agafava el país exhaust de ser espoliat tan mesquinament.

Perquè tot el que ara diuen els importants dirigents dels partits és mentida i els ciutadans ho sabem. Tots pinten la façana per presumir i ser atractius i amables amb els electors. En Montilla ara en plena campanya sembla que no conegui de res els d'ERC, en diu pestes i trepitja el terreny del PP, que va prenent posició ferma en el tema de la immigració i davant els símbols externs que oprimeixen les musulmanes. Per acabar d'embolicar la troca només ens falta que es passegi per Catalunya aquest fenomen sociològic de l'Espanya profunda, populista i esperpèntica, anomenat Belén Esteban, una pèssima comunicadora esdevinguda excel·lent comunicadora de masses. El miracle de la empatia mediàtica. Uf!