L a crisi que estem arrossegant és tan llarga i profunda que fins i tot els polítics de casa nostra l'estan notant a la seva butxaca. Com sap tothom, la Generalitat ha llançat al mercat una emissió de bons a tretze mesos amb un tipus d'interès gens menyspreable, d'un 4,75 %. Doncs bé, preguntats els nostres representants sobre les seves intencions de cara a aquesta gran oportunitat, la majoria han contestat que ja els agradaria ja, però que desgraciadament no disposen de líquid per poder invertir en el deute de la nostra institució, tan generosament recompensat. Això demostra dues coses: o bé, els nostres diputats i diputades no estan gaire ben pagats, problema que (de cara al bé del país) s'hauria de solucionar immediatament encara que la crisi s'allargui encara més o en realitat pensen comprar-ne una bona picossada i explicant-nos una mentida pietosa ens eviten d'aquesta manera fer-nos mirotes.
La veritat és que no està gens mal pagada aquesta emissió, amb un Euríbor a un any vorejant l'u i mig per cent i amb l'estat oferint les seves lletres del Tresor a prop del 2 %. No és estrany que un tipus d'interès tan alt, a un termini tan curt, hagi provocat l'advertiment de les principals agències de qualificació mundials de que estem parlant d'un producte de risc. Un posicionament que deu haver influït probablement en la retirada, a última hora, dels dos principals bancs estatals, el BBVA i el BSCH com a entitats col·locadores. Tot i així sembla que l'emissió ha tingut un gran acceptació, no sé si esperonat l'inversor (a part l'enllaminidor interès) per les proclames publicitàries de la Generalitat apel·lant clarament a l'esperit patriòtic dels catalans.
I això em porta a considerar que, en aquest món de les finances, sorgeix un nou element inesperat a l'hora de valorar l'oportunitat d'invertir. Fins ara, la confiança era fonamental quan del que es tractava era d'obtenir el màxim rendiment dels nostres estalvis. Una determinada entitat bancària, de reconeguda solvència, representada per un gestor eficaç i amb poder de convicció, era l'esquer poderós que ens movia a dipositar els nostres diners en un producte que semblava segur, lluny d'especulacions a curt termini i aventures en mercats emergents. Però a partir d'ara quan es tracti d'invertir caldrà considerar també la identitat i el sentiment de pertinença: els americans compraran obligacions de la Reserva Federal, els japonesos es decantaran per les emissions en iens, els espanyols optaran per les lletres del Tresor i els catalans, moguts per l'interès, pel deute de la Generalitat.
