La meva primera descoberta de Girona varen ser les Fires de Sant Narcís, quan la gent dels pobles anàvem a la capital fidels a un compromís que reproduíem cada any, un compromís gustós, envoltat d'olors, sabors i colors, de trobades, de passejades per una ciutat que no era la d'avui, però que tenia el seu encant. Aquella fidelitat s'ha mantingut al llarg dels temps i, malgrat que ara Girona em resulta molt més pròxima, segueixo complint amb les Fires, ara potser empès per la satisfacció de retrobar-me amb els amics.
Sempre he associat les Fires a les trobades, a la vessant més social de la ciutat. Tothom es troba i es retroba en qualsevol de les múltiples ofertes que s'apleguen als diferents indrets de la ciutat; es parlen, es pregunten per la vida, per la família i es desitgen bons auguris amb l'esperança de tornar a coincidir l'any vinent, mentre la ciutat evoluciona i amb cada nova Fira hom s'adona del pas del temps, com si aquests dies fossin un notari imperceptible de la vida que avança entre Sant Narcís i Sant Narcís.
Viure la ciutat i fer-ho amb els ulls d'aquells que la descobreixen per primera vegada o d'aquells que s'hi fixen en allò que mai s'havien fixat. La Girona de les Fires és una altra Girona, que convida a sortir al carrer, a retrobar-se amb cada indret i a gaudir-ne lluny de la monotonia del dia a dia, de la càrrega de problemes i preocupacions. És com un parèntesi que ve de gust, que te'l trobes i t'atrapa i sense saber per què hi tornes, i passen els anys i t'adones que sempre has tornat, sense haver-ho planificat prèviament, fent de la tornada una tradició. I així, un any rere l'altra, les Fires apareixen i es fan un lloc al calendari i tu saps que has d'anar-hi, perquè d'alguna manera formen part de tu mateix. Per això, us dic: Ens veiem per Fires!
