Els dirigents cubans, tots octogenaris, acaben d'admetre que no tenen relleu generacional. Estar mancat de relleu generacional, quan un té un peu a la tomba, significa que hi ha diverses generacions en actiu incapaces de prendre el testimoni. Caldria preguntar-se qui ha fracassat, si la generació en el poder o totes les altres, però es tractaria d'una pregunta retòrica: han fracassat totes. És a dir, septicèmia per un tub, o fallada multiorgànica, tant és. En el mateix acte, els dirigents cubans han informat que introduiran en el socialisme una mica de capitalisme, no sabem si amb la idea de salvar aquest o aquell. En tot cas, no sembla que aquestes dosis homeopàtiques de mercat busquin tant vacunar-se contra l'absència de diners com acostumar-s'hi.
Nosaltres, que estem rebent dosis massives de mercat, continuem vius, encara que amb deformacions importants. I és que les dosis massives de mercat, si ho penses, són tan perilloses com les radiacions nuclears. Encara no sabem què passarà a Fukushima, ignorem també si aquesta central és un fracàs de les generacions més grans o de les joves. Però els més grans es moriran, és el seu destí, i seran els joves els que hauran de negociar amb les malformacions resultants de la fuita radioactiva. Una fuita, per cert, que s'ha cronificat a la manera com el capitalisme salvatge s'ha cronificat entre nosaltres. Si els japonesos no tenen ni idea de quan aconseguiran portar la central a "aturada freda", les nostres autoritats no han aconseguit descobrir si escaparem al desastre econòmic total (el "rescat"). Com passa a Fukushima, un dia sembla que sí i un altre que no. De moment, el nostre deute s'ha enfilat fins als núvols.
Vol dir-se que la generació de ?Zapatero ha fracassat, arrossegant en la seva caiguda les següents. La generació de Zapatero, al contrari de la generació de Fidel Castro, va intentar introduir unes dosis de socialisme en el capitalisme. Però aquestes dosis van funcionar misteriosament a manera de vacuna contra la igualtat. Mai hem estat tan desiguals com ara. Podríem dir que la desigualtat s'ha cronificat. Ara ens conformaríem amb qualsevol cosa. A no pagar els acomiadaments de Telefónica, per exemple. Vida de gos.
