Estem assistint aquests dies a una reforma exprés de la Constitució espanyola. Quan ja ens havien convençut que la Constitució era irreformable, ara resulta que no només es pot reformar, sinó que es pot fer en quatre dies. Sensacional.

Un dels acords constitucionals era fer una Constitució prou ambígua com perquè qualsevol govern que sortís guanyador de les urnes pogués aplicar el seu programa. Aquest principi s'està trencant. Estem fent una Constitució on només cabrà un govern neoliberal boig. M'explicaré.

Els mateixos bojos que van decidir que el dèficit públic no podia passar del 3%, vegeu el tractat de Masstricht l'any 1992, ara han decidit que només pot ser del 0,4%. En què quedem? Mai ningú ha dit el perquè del 3%, del 0,4% ni res de res. No espereu mai que ningú us ho expliqui. Joseph Stiglitz ja ens va avisar fa molts anys, l'any 2002, que aquesta gent que ara anomenem "mercats" es regien per la desraó, pel que ell anomenava "fonamentalisme de mercat", és a dir, una nova mena de religió que es fonamenta en les creences irracionals. Per exemple, que reduint el dèficit anirem millor. Per exemple, aquesta gent hagués prohibit el Pla Marshall, per la qual cosa Europa en comptes de trigar cinc anys en assolir el mateix nivell de renda que a l'inici de la guerra, hagués trigat vint anys com Espanya.

Un dels possibles efectes de tantes retallades és la persistència de la crisi econòmica. On és el truc? Mentre la població s'està empobrint, les gran fortunes van augmentant de forma exponencial. Com més daltabaixos hi hagi en l'economia mundial, més possibilitats d'especulació. I qui són aquesta famosos "mercats"? Us ho explicaré, uns malparits folrats fins a l'infinit que pateixen ludopatia i que no tenen cap mena d'escrúpols. Creuen que l'únic valor possible és l'afany de lucre.

Mentrestant, sembla que José Luis Rodríguez Zapatero està patint l'anomenada síndrome de La Moncloa o ara més recentment la síndrome de Hibrys. Definida i explicada pel metge, diputat i ministre de molts governs británics David Owen a En el poder y en la enfermedad (Siruela). Ja fa com Felipe González, esforçar-se fins a l'infinit per ensorrar tant com pugui al socialisme. Tan bé que va començar i tan malament com acaba, fent cafès al José M. Aznar! Fer una reforma constitucional sense explicar-ho al parlament, al PSOE, al candidat del PSOE i a la ciutadania no és una cosa presentable democràticament. Algú s'estranya que hi hagi indignats?