Quan els nens s'entretenen amb un joc de banca, si n'hi ha un de molt llest o afortunat que ho guanya tot, si vol continuar jugant ha de repartir les fitxes. Així ho fan els petits. Quan ho fan els grans, en diem "rescat".
Tothom parla de la crisi, i com més temps passa, més lluny sembla que es trobi la sortida del túnel. N'hi ha per anys, qui sap quants. Entretant, moltes empreses pleguen i l'atur augmenta. Joves que no troben la primera feina, homes i dones grans que han perdut la que tenien i no poden trobar-ne una de nova. És penós que els joves no trobin feina, però si un home gran de 45 anys perd la que tenia, que no es faci il·lusions, que no li'n sortirà cap més. Els joves encara es poder refugiar en els pares, però els pares no es poden refugiar en els fills.
En la història de la humanitat hi ha hagut grans fams, degudes a la sequera, les inundacions, una plaga de llagosta, una epidèmia o una guerra, però el que no es donava és que hi hagi misèria perquè hi ha massa riquesa. S'acumulen els stocks de productes que no es venen, i cal despatxar treballadors. Alguns s'esveren de l'augment de la població mundial, però la producció agropecuària és considerada excessiva, i encara que en alguns indrets els infants morin de gana, en altres se subvencionen vaques perquè no portin llet al mercat, i s'exigeix que es destrueixin vinyes o altres conreus. Aquesta pobresa per culpa de la riquesa només es dóna en el sistema capitalista. Segons l'economia política clàssica, aquesta contradicció és només un desequilibri momentani, perquè el sistema, per la llei de l'oferta i la demanda, per ell mateix restablirà l'equilibri. Però no sols no s'arregla sol, sinó que ningú sap quin pot ser el remei.
La qüestió és si la crisi ha estat generada per un factor exterior al sistema o si és inherent al sistema mateix.
