El desaparegut estadi de la Joventut de la Devesa va ser per a mi, i durant molts anys, una autèntica escola de futbol en molts sentits. Hi anava cada dissabte a la tarda amb el meu pare. S'hi podien veure des de partits d'alevins fins a partits de veterans, el que abans en deien futbol d'empreses. Era on es podien veure els nens de la Penya Bons Aires o la Penya Sport d'en Pageo. Allà va ser on en una ocasió vaig veure en Mingo Balmaña, el jugador gironí amb més projecció, que va arribar a ser seleccionador d'Espanya. Hi havia fraternitat. Era habitual per exemple veure l'àrbitre Ribas fent a la mitja part el carajillo al bar acompanyat dels jugadors. No hi vaig veure mai cap baralla. Insults? Alguns comentaris típics d'aquest món , però hi havia respecte. S'hi anava a veure futbol. Aquests records em van venir al cap dissabte a Montilivi. Davant meu tenia dos autèntics energúmens, d'uns 20 anys, que es van passar tota l'estona insultant -l'insult més greu que els vingui al cap queda curt davant el que deien- els jugadors del Sabadell. Quin sentit té aquesta actitud? Els convindria haver conegut l'estadi de la Joventut.
