o van ser "els mercats" els que van decidir que les caixes d'estalvi es convertissin en la bomba d'aire que inflava la bombolla immobiliària del litoral mediterrani. No van ser "els mercats" els que van ordenar apostar per parcs d'atraccions sense futur. No van ser "els mercats" els que van manar invertir segons decisions polítiques lligades a interessos dels governs i els seus amics, a ànsies de poder o estratègies de domini territorial. No van ser "els mercats" els que van convertir els consells d'administració en camps de batalla en els quals es dirimien les guerres eternes entre faccions del partit governant a la Comunitat de Madrid. No van ser "els mercats" els que van mirar cap a un altre costat mentre les caixes augmentaven la seva exposició al totxo. No van ser "els mercats" els que van propiciar una fusió de toxicitats que només podia donar com a resultat una toxicitat encara més gran. No van ser "els mercats" els que van pensar que si es feia un paquet verinós prou gran, ningú no s'atreviria a deixar-lo caure, perquè s'hauria convertit en sistèmic.

No van ser "els mercats", ni Brussel·les, ni el Fons Monetari Internacional, ni Angela Merkel. La socialització de les pèrdues de Bankia és l'última (de moment) d'una llarga cadena de decisions polítiques, preses per polítics elegits pels ciutadans en l'esperança que serien bons i capaços.

Els famosos mercats i les desqualificades agències de qualificació tenen la seva part de culpa, en haver-se deixat enganyar per la brillantor de lluentons del gran artefacte, però les decisions motrius tenen noms i cognoms en els consells d'administració, en les presidències i conselleries dels governs regionals, en la direcció i en els ministeris de l'Executiu central, i en la governació del Banc d'Espanya, també anomenat "el regulador". I tenen beneficiaris: tots aquells que es van enriquir durant els anys bojos i es van apartar a temps quan els peus de fang del gegant van començar a trencar-se.

Tindran també damnificats: s'anirà sabent en les pròximes setmanes. En alguna mesura, serem tots: pel diner que s'hagi de posar a fons perdut, o pel que calgui entretenir temporalment en lloc de dedicar-se a menesters socials i econòmics del tot necessaris.

Per tant, no rebem res del que es faci com un favor del poder als ciutadans, un esforç per la nostra salvació: tot euro que es gasti en el que ha de venir és un euro que se'ns deu.