Londres, capital capital, té una de les mesquites més grans d'Europa, la London Central Mosque, amb capacitat per a 4.500 fidels. Construïda als anys 40 i remodelada a mitjan anys 70, acull un centre cultural islàmic amb una biblioteca plena amb més de 20.000 referències. Tòpic pulveritzat: els musulmans, a banda de proclamar jihads i cordar-se cinturons de goma-2, també llegeixen, ves per on. També hi ha grans mesquites a Nova York, Berlín, Brussel·les, Viena, Uppsala (Suècia), París i Madrid, per citar exemples.
A Catalunya, no. L'Ajuntament de Barcelona fa anys que diu que en farà una, però la realitat és que la Unió de Centres Culturals Islàmics té censats 70 centres de culte a Mahoma, la gran majoria de butxaca, ubicats en baixos d'edificis.
És previsible que, al llarg dels propers mesos, aquesta xifra creixi, ja que està previst que dilluns el ple de Salt, bressol de cultures, aprovi una nova modificació normativa que tolera l'obertura de noves mesquites-garatge -micromesquites, en diuen alguns- al centre del municipi, allà on es concentra una elevadíssima proporció de ciutadans que adoren déus poc nostrats.
Malgrat que ningú no ho diu ni clar ni català, s'intueix que la possibilitat que s'obri un temple islàmic de grans dimensions al polígon Torre Mirona es dilueix definitivament. L'Ajuntament no vol que la zona industrial esdevingui un parc temàtic (sic) de religions forànies invasores, perquè sap que la imatge de minarets perfilant el nou skyline del poble provocaria massa mals de panxa i la consegüent diarrea electoral.
Que resin els musulmans, per tant, en garatges reformats i que ho facin en petit comitè, per allò que si són molts fan soroll i empipen els autòctons de pell blanca i fina. Al·là, aquí, no el volem gran i al pas que anem, no permetrem que mai no ho sigui. Sempre li quedarà Londres; o Uppsala.
