Qui no ha assistit mai a una Primera Comunió? I si en demanàvem l'opinió, pot sortir allò de "tants caps, tants barrets". Fins i tot entre els mateixos capellans. Alguns les voldrien, tal vegada, més (deixeu-me buscar la paraula)... sí, més autèntiques. D'altres, més austeres. D'altres, més evangèliques. Tant de bo! I, tanmateix, no em vull referir a l'opinió dels convidats, ni tan sols dels familiars dels nens i nenes. Començant pels pares i els avis. Qui té consciència que es tracta d'un Sagrament d'Iniciació? El primer que se celebra amb assentiment personal.
La pedagogia de l'Església, al llarg dels dos mil anys d'experiències diverses, algunes imposicions desorbitades i moltes frustracions, ha trobat el punt dolç de la celebració en el que s'ha dit tradicionalment l'ús de raó; quan la intel·ligència infantil comença un desenrotllament autònom, capaç de trobar moments de serenor, de diàleg, de pau interior.
Un servidor vodria parlar-vos des de l'interior del cor dels infants. Si més no, a través de l'experiència que em dóna una llarga preparació -dos cursos- i, sobretot els assaigs dels dies immediats i la il·lusió de veure com l'esforç es va obrint camí. Tampoc no és un disbarat tan gran que aquesta celebració vagi acompanyada d'alguns regals, i de diferents enjòlits humans. No se'ls pot demanar ascesi. És aquí on cal treballar des de les parròquies el sentit comú dels pares i el compromís a desvetllar la sensibilitat espiritual de l'infant. Us puc assegurar, pel que es refereix a les nenes i els nens que he tractat, que són desperts, ja capaços de llegir i conscients de què representa la seva Primera Comunió.
Que per alguns serà la primera i la darrera comunió? Deixem-ho a les mans de Déu. Avi Vayreda -en Joaquim, fundador de l'Escola de Pintura d'Olot- quan li retreien que deixa?va els seus bellíssims quadres inacabats, responia: "La qüestió és haver-los començat".
