La irreverència i la subversió no són ciències exactes; és més, en la seva desigualtat (que no feblesa) argumentadora resideix una de les principals raons de ser. En uns temps en què s'ha diluït el terme mitjà a benefici dels extrems, s'ha tornat més necessari que mai emmirallar l'espectador a una visió menys rígida del món, més volàtil i imperfecta, en què hi ha d'haver espai per al deliri verbal i la paròdia desfermada. Dit d'una altra manera, davant la temptació del relat únic, els guerrillers de la irreverència ens salvaran de la letargia, de la submissió a un excés d'adoctrinament. Es poden discutir, per descomptat, les formes; fins i tot és pot posar en dubte el veritable abast de les seves càrregues de profunditat i l'originalitat de la posada en escena. Però el que ningú no pot negar a Jaïr Domínguez és el seu dret a dir i fer el que vulgui en un context, el seu imaginari creatiu, que si per alguna cosa es distingeix és per la seva honestedat i transparència. No enganya ningú; de fet, el seu estil es fonamenta en la desarticulació de l'engany. Sí, resulta que va portar la seva acidesa a la televisió pública, la de tots, i va "disparar" contra éssers de cartró. Apologia de la violència? No tanta com la que practiquen, de forma més lesiva en tant que encoberta, algunes ficcions de la casa i alguns periodistes amb carnet. Mal gust? Depèn de qui mira. En això es basa la llibertat d'expressió: la d'en Jaïr Domínguez, mostrant-se tal com és, i la nostra, decidint si ens agrada o no. Que la caverna madrilenya (i catalana) s'hagi esverat, i que hagi hagut de dimitir la directora del Bestiari il·lustrat, no fa altra cosa que demostrar que vivim en una altra caverna, la platònica, en què els autoanomenats guardians de la moral pretenen que confonguem les ombres per la realitat i la veritat amb el seu reflex. I per sortir-ne, necessitarem uns quants Jair Domínguez.
