Quan els habitacles no estaven climatitzats, ni calefactats ni refrigerats, ens defensàvem de la calor obrint finestres i balcons i esquivant les mosques, i preteníem evitar el fred arraulint-nos prop d'un braser. El braser es pot dir que ara ha desaparegut del nostre àmbit; però podem recordar un temps en què es podia trobar en gairebé totes les cases. De brasers n'hi havia de moltes classes i categories. Uns molt senzills, d'aram, de ferro, o de terra refractària, i altres molt historiats i alguns fins i tot monumentals. Quan les visites al Palau de Peralada es feien amb l'acompanyament del que fou durant molts anys majordom d'aquell casal, el senyor Josep Costa, l'explicació anava amenitzada per curioses anècdotes. Entre altres detalls explicava com, en els darrers temps de la nostra guerra, els quadres del Museu del Prado foren dipositats temporalment en aquella casa, un d'ells va sofrir una esgarrinxada, que provisionalment es reparà emprant un tros de roba de lli procedent d'una camisa que havia pertangut a l'àvia del mateix senyor Costa. I sempre feia notar la notabilitat i excel·lència d'un grandiós i artístic braser, que estava col·locat en el centre d'una d'aquelles nobles estances. Precisava que aquella excepcional peça havia estat comprada a una destacada família empordanesa que havia vingut a menys i s'havia vist obligada a vendre les seves pertinences. Però amb la discreció pròpia de tot majordom, es reservava el nom de l'esmentada família que ell sí que coneixia. Alguns visitants picats per la curiositat preguntaven amb insistència; però ell es mantenia en un absolut mutisme.
A la nostra ciutat, quan es començaven a preparar les Fires es treia de les calaixeres la roba d'hivern, i del traster el braser. L'encesa del braser requeria tot un procés. Proveir-se de carbonet, que es podia comprar a qualsevol de les moltes carboneries que es trobaven a la ciutat. A fi de què el material no sortís massa car s'hi barrejava terragada, un combustible de baix preu, per portar una barreja de terra.
A primera hora del matí es procedia a encendre el braser. Sempre s'evitava fer aquesta operació en l'interior de l'habitacle, per evitar la fumera i la polseguera que es podia produir. Si es tractava d'un habitacle en planta baixa o un establiment comercial, l'operació es realitzava al carrer, en la pròpia vorera. En els pisos amb balcó, aquest era el lloc apropiat. Les cases que tenen la galeria sobre l'Onyar posaven el braser sobre l'estenedor de roba que totes tenien a l'exterior. S'encenia un full de paper de diari i es posava en contacte amb el carbonet que omplia el recipient.
També se solia usar una d'aquelles pastilles que es coneixien amb el nom de dimonis, i que eren d'una gran eficàcia. I seguidament s'hi donava aire amb un d'aquells ventalls d'espart que no faltaven en cap cuina familiar. Quan bufava la tramuntana, no calia usar el ventall; però aleshores el que precisava era vigilar que el braser empès pel vent no caigués al riu. El paper de diari a més de servir per assabentar de les notícies d'actualitat i de propagar ideologies, tenia molts altres usos molt diversos. Per embolicar, per protegir el paviment de les petjades quan encara era moll per haver fet la neteja, per fer les funcions del paper higiènic, quan aquest no es coneixia o es considerava que era massa car per un ús tan poc elegant. Per col·locar sota la camisa per protegir el pit del fred, especialment anant amb bicicleta. Per encendre el foc, i en aquest cas per encendre el braser. Quan el foc ja havia abrandat, el braser es col·locava en l'habitació que es volia calefactar o en la que en aquell moment era freqüentada. Tot braser era protegit per una pavelló adaptat a la seva mida. No sé quin podia ser el nom propi d'aquest adminicle, però vulgarment es coneixia com la gàbia del braser. N'hi havia de molt senzilles que eren com un entramat de filferro; però altres eren més luxoses i tenien uns dibuixos que en algun cas havien quedat estampats en les natges d'alguna criatura que tot jugant hi havia caigut a sobre. Pitjor hauria resultat si el braser no hagués disposat d'aquell element protector i la caiguda s'hagués produït directament sobre les brases. Per evitar les emanacions nocives que aquell foc podia produir, s'acostumava posar-hi un estri de ferro, com ara una d'aquelles claus de considerable grandària que hi sol haver en totes les cases, i que ningú recorda a quin pany i a quina porta havia pertangut. També s'hi feia cremar alguna herba aromàtica o una pela de taronja. Peça indispensable que acompanyava tot braser era la paleta que servia per remenar el carbonet i atiar el foc. Per moltes persones que passaven llargues estones entorn del braser la manipulació d'aquesta paleta els servia d'entreteniment, i els donava la sensació que amb aquesta acció pujava la temperatura. En moltes cases el braser es col·locava sota una taula rodona que disposava d'un suport de fusta i unes faldilles que concentraven més l'escalfor. Era la vulgarment anomenada taula-camilla.
Entorn del braser s'hi desenvolupava la vida domèstica. En realitat el potencial calorífic d'un braser no era suficient per fer pujar la temperatura d'una habitació. Per notar la seva eficàcia era qüestió de tenir-lo el més proper possible. A les hores dels àpats es posava sota la taula del menjador. O bé, si els comensals eren pocs, era la taula-camilla la que servia per menjar-hi. Amb els peus a prop del braser s'hi cosia, s'hi feia ganxet o punt de mitja o puntes de coixí, s'hi llegia, s'hi estudiava, s'hi passava comptes, s'hi contaven contes, s'hi resolien mots encreuats, s'hi dibuixava, s'hi pesaven figues, expressió que volia dir endormiscar-se. També s'hi jugava a cartes o a parxís. Hi havia senyores que tenien una certa prevenció a posar-se massa prop del braser pel perill de que es produïssin unes rodanxes a les cames, que si bé a l'hivern quedaven ocultes, quan a l'estiu prescindien de les mitges es posaven de manifest.
Quan arribava l'hora d'anar a dormir, el braser prestava el darrer servei de la jornada, que consistia en escalfar el llit. Amb molta cura per evitar cremar els llençols, s'anava deixant uns minuts a cada llit i així en allitar-se es notava una agradable sensació de confort. En algunes cases per escalfar els llits aïllaven el braser amb un estri que rebia el nom de burro o de frare. El que donà origen a la divertida narració del Frare escalfallits, obra del ben recordat i llegit escriptor Joaquim Ruyra.
Tot i que el braser era un calefactor molt modest i pobre, encara ho era més l'arquilla. Consistia en una cosa semblant a una capsa de sabates, però de metall, amb uns forats per respirar i una nansa que facilitava el seu trasllat d'un lloc a l'altre.
El dia que es desava a la calaixera la roba d'hivern i es treia la de mig temps o la d'estiu, el braser passava al traster.
