1) Duran i Lleida. Per no saber res, coneix que el cas va començar a Girona i que en Millo sap més que ell. ¿Tampoc no sabia que moltes de les acadèmies estaven vinculades a militants d'Unió i que Fundacions del seu partit rebien quantioses subvencions de la Conselleria de Treball? ¿O que els exsocis de Sánchez Llibre van rebre uns 12 milions en ajuts? ¿O que Treball va obligar a retornar tots els diners rebuts per una Fundació d'Unió el 2001? ¿O que Treball va concedir 7 milions d'euros a centres vinculats a Unió l'any 2000? ¿O que el conseller Rañé va expulsar per irregularitats un centre on treballava la seva cunyada? Costa d'entendre en un partit en el qual no es mou cap paper sense el coneixement del seu líder. De les catorze persones que finalment han estat condemnades en els casos de corrupció que afectaven conselleries governades per UDC, dotze eren militants del partit democristià. El que s'ha jutjat aquesta setmana només és una infinitèssima part del que va passar aquells anys. Expliqui's millor, si us plau.

2. Jordi Pujol. Abans d'expressar la seva confiança en Duran, hauria d'haver demanat disculpes als ciutadans. Els diners es van malversar amb ell de president de la Generalitat. Malgrat les investigacions judicials i les informacions periodístiques, sempre va mirar cap a un altre costat. Va tenir molt de temps per adoptar mesures i no ho va fer. Ara, s'ha excusat amb la tàctica del ventilador: "Si cada vegada que hi ha algun problema hagués de dimitir el president del partit, començant per González i Aznar, hauríem tingut un tràfec de presidents molt important". I quin problema hi hauria? O sigui que confirma que tots els polítics són iguals. Doncs que haguessin dimitit tots! Potser hi hauria més transparència i més confiança en la política. A Alemanya, a Helmut Kohl també el van enxampar amb un finançament irregular del seu partit (CDU). Angela Merkel no va tancar files amb el seu mentor polític. Va publicar un article demolidor contra Kohl. Aquí, tothom tanca files per tapar-se. Duran no li pot exigir a Torramadé que plegui, perquè ell té el que té. I Artur Mas tampoc li ho pot exigir a Duran perquè aquest li podria recordar que ell té la seu del seu partit embargada i el secretari general a punt de ser imputat.

3. Ignasi Farreres. Quan els diners es van robar de la Conselleria de Treball per anar a Unió -sense el coneixement de Duran, per descomptat-, Farreres era alhora conseller de Treball i secretari d'UDC amb la missió de coordinar el treball intern del partit. Quan es van usar diners per elaborar informes inútils, ell també era el conseller. Què feia aquest home? No s'assabentava de res? Ha meditat retornar els diners que va cobrar durant els onze anys que va figurar de conseller sense veure el que passava davant seu?

4. Núria de Gispert. Dilluns, mentre ja es negociava el pacte d'admissió dels delictes i del pagament d'UDC, va declarar que posaria la mà al foc pels acusats. A hores d'ara, hauria d'estar a la unitat de cremats; o sigui hauria d'haver abandonat la presidència del Parlament. O per inútil o per falsa.

5. Pere Navarro i Jaume Collboni. El primer secretari del PSC va trigar 48 hores a sortir a parlar sobre un dels casos de corrupció jutjats més transcendents de la política catalana. Va ser l'últim líder polític en comparèixer. Les seves absències de la realitat són preocupants. Abans, havia sortit Jaume Collboni. Millor que hagués callat. Va recórrer al manual sense saber del que parlava. Va demanar "responsabilitats penals" quan aquestes ja estaven dictades el dia abans amb el pacte entre la Fiscalia i els acusats. Navarro i Collboni haurien pogut trucar al seu company de partit, Josep Maria Rañé, perquè els informés del cas Treball. Rañé va fer una feina impagable quan era a l'oposició denunciant les irregularitats de Treball i després posant ordre quan va assumir la Conselleria. Aquest perfil de diputats que controlen els abusos del poder ha desaparegut de l'escenari polític. El que dic de Rañé, val per a Josep Huguet, López Bulla o Joan Boada.

6. Sindicats. Forma part del guió que la patronal calli, però no els sindicats en un cas de frau amb diners destinats als aturats. Només he sentit una suau crítica de CCOO. UGT calla, com ha callat sempre. Pepe Álvarez és el càrrec públic més veterà després de Duran i Lleida.

6. Finançament dels partits. Sempre que surt un cas de finançament irregular d'un partit polític, els ignorants i els defensors de les corrupteles recuperen la cançó de la falta d'una llei clara sobre el de finançament dels partits. Primer, el que una llei sigui insuficient, no faculta als ciutadans a poder robar. Segon, la llei no s'ha elaborat perquè no interessa als propis partits, que són els que l'han de legislar. Prefereixen l'opacitat. Malgrat l'absència d'aquesta llei, no consten casos de finançament irregular a ERC o ICV, ni a d'altres partits petits. Només en els grans.