Semblava que tothom tenia alguna cosa a dir fins que va arribar Twitter. Twitter fa creure a cadascú que té alguna cosa a dir i, gràcies a això, ja tothom sap que la majoria de la gent no té res a dir. La possibilitat mata la hipòtesi. Encara que hi ha nous mitjans de comunicació que posen l'expressió pública a l'abast de qualsevol, queden persones que creuen tenir molt a dir per mitjans més antics. N'hi ha prou de fixar-se en l'empresari que va pujar a la cúpula del Vaticà per aconseguir que el veiés tot déu. Creia tenir tant per dir que ho va posar tot a la seva pancarta, atapeïda de lletres vermelles i negres, i no tenia cap mena de llegibilitat. "Stop a aquesta massacre, euro, polítics"... Demana ajuda al Papa, segurament perquè creu en el seu poder, encara que no tant com perresar-l'hi. La pancarta és un balboteig delirant però els periodistes, professionals de la comunicació, expliquen el context. Aquest home té un restaurant de platja i s'oposa a la directiva Bolkstein, que té un nom monstruós i imposa que les concessions de restaurants a la riba del mar surtin a subhasta a partir de 2015.
L'empresari, propietari del restaurant La Veu de la Lluna, que suggereix una comunicació llunàtica, ja es va enfilar dues vegades l'any passat a la cúpula de Sant Pere, així que podem col·legir tres coses: 1) que no té vertigen. 2) Que Benet XVI no li va fer cas. 3) Que qui no sap moure's pels despatxos de Brussel·les ha de saber penjar-se de les cúpules del Vaticà. Un expert en comunicació li hauria dit a aquest hostaler de Trieste que donés un missatge net i clar, per exemple "no em traieu el meu restaurant" i així, els que fossin a la plaça de Sant Pere o el veiessin als diaris, dirien "a aquest home volen treure-li el restaurant". Però també se l'entendria a ell més aviat: I per què s'enfila allà dalt?
