Desperta, és un nou dia/ la llum/ del sol llevant, vell guia/ pels quiets camins del fum./ No deixis res/ per caminar i mirar fins al ponent/ Car tot, en un moment,/ et serà pres". Aquests versos del poema Cançó d'albada, de Salvador Espriu, sempre m'han corprès d'una manera especial. Sobretot, els dos darrers, per la seva contundència i la seva veracitat. I em van tornar a impressionar quan els vaig llegir, des de l'escala estant, grans lletres blanques enmig de la negror, a la cremada plaça dels Jurats, dins el recorregut de Girona, Temps de Flors, en la seva 58a edició, que va finalitzar el diumenge dinou de maig. Un arbre blanc, ressaltat dins la plaça ennegrida que fumejava aigua per totes bandes, com una illa, com un bri d'esperança enmig de la foscor. Com un instant fugisser en què tot passa, tot canvia, tot et pot ser pres. Vaig passejar pels camins empedrats, pels jardins guarnits, pels patis engalanats. Em vaig endinsar en els Banys Àrabs enmig de la gent que assaboria les darreres hores de les olors i els colors de la Gerunda immortal. I sempre en el pensament les punyents paraules del poeta -"Car tot, en un moment,/et serà pres"-. Un muntatge destruït pel foc provocat que va donar lloc a un altre, edificat sobre el no-res, com l'au Fènix que reneix d'entre les cendres. Potser més provocador que l'original que ja ho pretenia ser: un laberint de palets que ens volia mostrar simbòlicament la greu situació de crisi que estem vivim i l'esforç que cal fer per seguir endavant. Personalment, el nou muntatge és el que més em va agradar de tot el recorregut. Impressionant: aquest missatge del tot al res en un instant, un missatge al qual, en la vida estressant del dia a dia, no parem prou atenció. No en som prou conscients. La creació artística sempre davant l'abisme en el sentit d'intentar transmetre, amb els diferents llenguatges, provocació, reflexió, crítica... Emoció.
"Desperta, és un nou dia" és un crit d'alerta. El mode imperatiu des d'un punt de vista lingüístic. Una ordre que ens convida, millor dit, que ens obliga a seguir construint el nostre camí, conreant la nostra essència. Contra tot, malgrat tot. La nos?tra giornata particolare. Una d'entre unes quantes més: Artistes de Girona, a l'Empordà. L'exposició col·lectiva multi-disciplinar que va fer la seva inauguració el 10 de maig al Mas Espelt, a Vilajuïga, a la qual vaig assistir-hi, i que va finalitzar diumenge. Divuit artistes gironins que ens han mostrat retalls de la seva obra des de diferents vessants: pintura, escultura o fotografia. Amb un comú denominador: "Per?sones que potser no saben on és el seu lloc en aquest món, però que coneixen perfectament quin és el món que no volen".
I una altra giornata particolare la viscuda el passat diumenge, més íntima i personal: Un dinar familiar en un jardí familiar. Ens va costar mans i mànigues consensuar un dia -estem tots tan ocupats- però va pa?gar la pena. Em sentia com en un d'aquells dinars que hem vist en una escena o altra a la Toscana o que hem viscut en terres sicilianes: tants caps, tants barrets. Sobretot en les dissertacions de com cal fer una paella. Tan català, diríem. Finalment, tots d'acord. Consensuat. Immillorable. I una sobretaula per recordar, daurada pel sol de la tarda. I de tant en tant, em venien al cap les paraules del poeta que m'empenyien a assaborir-ho, tot, més intensament: "Car tot, en un moment,/et serà pres".
