Cartes

Rocío Valencia Zambrana. Girona.

He sigut testimoni d'una injustícia més. És el cas de l'aula d'escriptura de Girona, organitzada per l'Ajuntament de Girona amb la col·laboració de la UdG. L'aula ha estat publicitada a biblioteques, centres cívics, en cartells i punts de llibre, parades d'autobusos, comerços i diaris locals, i en tots aquests suports s'exposa que el període de matriculació és fins al 30 de juny de 2013. En trucar per demanar informació, se'm comen?ta que les places ja estan ocupades i que, per descomptat, s'han cobert per un rigorós ordre d'ins?cripció. Si són 16 places, com m'expliquen, entenc que es devien ocupar immedia?tament. El que jo constato és que enlloc diu que s'accepti els alumnes per ordre d'inscripció, de ser així jo hauria volgut ser la primera a inscriure'm, i dic volgut i no pogut perquè tinc unes responsabilitats que no em permeten estar connectada a Internet just en el moment que s'inicia el procés d'inscripció. Crec que es comet una injustícia respecte als que no poden estar on-line sempre que vulguin i també sobre aquells que no poden desprendre's alegrement de l'import de la matrícula i que havien de fer-ho de forma immediata en formalitzar la inscripció. Sobretot després de pagar els nostres impostos religiosament. Aquests mateixos impostos que han servit per finançar una campanya publicitària enganyosa, excloent i que ha deixat apartades moltes persones que, com jo, creiem en el poder de les paraules. No calia fer una campanya tan ambiciosa i/o preten?ciosa, i molt menys obrir-la a persones de 17 a 100 anys. Aposto per un procés de selecció basat en l'atzar, que un sorteig determini qui ha estat acceptat. Un mecanisme, en definitiva, just.

Exercici molt condicionat

Joan Jahoner i Sadurni. Forallac

Hauríem de parlar del procés de la consulta, però ja l'enunciat en si es decanta en sentit negatiu: detectem de forma continuada la manca de consens en poder assolir la proposta. Semblava una qüestió prou encisadora i de contingut unànime del nostre poble, en veure's amb la capacitat escaient en voler personalitzar el nostre país, però resulta que tenim uns polítics que miren de manera inusual, a fer-ho fracassar.

Teníem com a base futurible una majoria engrescada a arribar a un acord puntual de les nostres inquietuds; en canvi, pel que es desprèn de les accions d'aquests darrers mesos, tot ha agafat una dimensió contrària de l'inici del passat Onze de Setembre del 2012. Què se n'ha fet, d'aquell esperit nacionalista? Fa la impressió que tothom vol ser un patriota diferent al que persegueix la nostra condició catalana. Crec, doncs, que fem el ridícul més estrepitós i mai vist.

Haurem de mirar de prop amb quines regles hem de jugar, com configurar el llibre de ruta a seguir. Fa la sensació que estem perdent els papers, massa protagonismes ideològics i gens curosos a l'hora d'assolir responsabilitats. No ens podem permetre estar condicionats, és un exercici nefast i gens pràctic; seria aconsellable tocar de peus a terra i ser nosaltres els ciutadans que ara mateix i de cara a la massiva afluència turística, onegéssim per sempre la nostra senyera.

Dalí-Tàpies

Jordi Pausas. París.

La gran exposició dedicada a Salvador Dalí al Centre Pompidou de París i que es pot veure ara al Reina Sofía de Madrid, aconsegueix rècords de públic, impactat per la magnitud de la seva indubtable genialitat, que li ha obert les portes de la immortalitat i el reconeixement de gairebé tot el món... En canvi, la gran exposició dedicada a Antoni Tàpies, que té lloc en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i a la Fundació Tàpies, no aconseguirà, ni de bon tros -tot i la gran publicitat de què és objecte- somoure l'opinió pública, la qual, en general, davant l'obra tapiana, queda astorada -com ocorregué amb el "mitjó" destinat a la Sala Oval del MNAC i que no hi pogué ser instal·lat per l'oposició ciutadana- o li provoca la més feixuga badallera. Com assenyala Lluís Racionero a Art i Ciència (Ed. Laia) p.157, "Si una bona part de tot allò que hom té avui per art modern no impacta el receptor, és precisament perquè no és art, sinó objecte, cosa, andròmina muda. L'absència de criteris avaluatius priva de desemmascarar l'engany de l'art contemporani: és art tot allò que diu que ho és el qui s'ha donat d'alta com a pintor (..) Però la realitat es rebel·la, l'espectador no respon (..) les textures dels quadres abstractes no són pas més interessants que les parets escrostonades". Tot i això, cal remarcar que Tàpies ha estat afavorit amb tota mena de premis, medalles i distincions...