La Reina ha aconseguit ser escridassada dues vegades a Madrid en menys de 24 hores. Les protestes van ser en camp propi, als selectes recintes del Teatro Real i l'Auditori Nacional. Per molt que el titella Wert serveixi de coartada en la primera de les xiulades, aquestes efusions no formen part de la realitat virtual de la majoria de la premsa de Madrid, més atenta quan les esbroncades passen al Liceu barceloní. Aviat llegirem el titular laudatori «Cap membre de la Família Reial ha estat escridassat en els dos últims dies». La sordesa dels periodistes casposos que sempre s'alineen amb el poder és un fràgil contrafort per a la Casa del Rei, que té un greu problema perquè la crisi es limita a desinhibir els disgustats. La Reina no ha estat escridassada per la seva complaença amb Urdangarin, exercitada abans de descobrir que l'enganyava amb Corinna. Es xiula Sofia per absència del Rei, verdader destinatari de la bronca. La simptomàtica reiteració obliga a plantejar la seva renúncia. La successió en la figura de Felip de Borbó serà menys automàtica del que prescriuen els textos legals, però el Príncep és l'única proposta de continuïtat de la dinastia. Aquesta dada no li dóna cap posició de força davant la ciutadania, però sí davant la seva família. Ja en té prou amb plantejar l'ultimàtum sobre el seu accés immediat a un tron que es desgasta amb velocitat inusitada. En cas contrari, l'hereu pot insinuar que es coroni alguna de les exemplars Infantes, Cristina ja ha demostrat les seves qualitats en la gestió i obtenció de fons públics. Felip de Borbó és un vell príncep, que com a mínim accedirà al tron amb una dècada més que el seu pare. En el dilema «ara o mai», la segona opció s'ageganta a mesura que s'endarrereix la primera. L'hereu nominal pot capitalitzar la inacabable espera, perquè a la seva edat ja entén el compromís inhumà i vitalici que se li sol·licita. Si s'endarrereix el trànsit o el Príncep no està disposat al sacrifici, Aznar quedarà molt mono a La Zarzuela.
