Ala primavera de 1974 era complicat voler celebrar un matrimoni civil. Si s'estava batejat, calia apostatar de la fe catòlica. La declaració acabava en una anotació marginal a la partida de baptisme i el bisbat emetia un certificat conforme s'abandonava l'Església.

Per complir el tràmit, amb cita prèvia, vaig anar a la parròquia on Mossèn Narcís Gispert em va rebre al seu despatx de la rectoria. Assegut darrere un escriptori, a la penombra, els seus ulls protegits per les ulleres llançaven guspires de foc. Sense donar-me temps ni a saludar, el rector de Lloret de Mar em va endegar un estudiat sermó.

- Estàs convençut de fer aquest pas? No t'ho vols repensar? Si t'allunyes de l'Església barres tota possibilitat de salvació. Tu que t'has criat en una família cristiana. Tu que durant anys vas fer d'escolà, vivint amb amor a Crist. Tu que has estudiat al col·legi-seminari del Collell... La veritat és que no ho entenc!

Era una salmòdia de queixes continguda per la ira. Al·lucinant! Com li costava perdre una ovella. Com maldava per retornar al ramat aquell noi esgarriat.

Després de tal amonestació, no sabia si continuar parant la galta. Espaordit, amb pronunciació vacil·lant, vaig intentar contrarestar els seus requeriments.

- Veurà... eh... És que sóc quasi ateu. Agnòstic segur, eh! -vaig mussitar.

- No diguis bestieses. Ateu? Agnòstic? No, no! Tu ets fill de Déu. Tant d'estudiar per res. Vius en la confusió. Ai, aquestes ensenyances modernes que neguen el Senyor. T'has empatxat de teories falses, però tens una ànima per salvar -anava alçant la veu.

- Que no mossèn, que s'equivoca -li vaig respondre acovardit. No discutiria amb un capellà enfurismat. Volia el segell estampat en el paper i fotre el camp.

- Aquí l'únic equivocat ets tu. Si vols una vida sense Jesús, si vols ser un desgraciat, si vols situar-te al marge de la llei de Déu, és que estàs boig. Ben boig!

Renoi! Amb una prèdica tan violenta em van pujar els colors a la cara. No recordo si era ràbia o desconcert. El rector estava fora de si. I jo estava fart d'aguantar el ruixat.

- Mossèn, em dóna el paper?

- Sí, home, sí! -va agafar un tampó i va descarregar un cop sobre el document que va deixar una marca mig borrosa, amb les lletres desdibuixades, com si tremolessin de por.

- Gràcies -vaig intentar marxar d'esquitllentes, però mossèn Narcís no havia acabat.

- Si mai vols tornar al si de l'Església, vine a veure'm. No te'n penediràs. La vida dóna moltes voltes, recorda-ho -em va cridar, aixecant-se de la butaca.

Quin mal tràngol! Aquell home havia fet mans i mànigues per dissuadir-me. Sense cap dubte es guanyava el pa amb la suor del seu front.