Citar la coneguda sentència del canceller suec Axel Oxenstierna (1583 - 1654) -"Si sabessis, fill meu, amb quin poc seny es governa el món"- hauria de fer-nos reflexionar sobre el paper que desenvolupen les modes en les nostres vides. Quan jo era nen es desaconsellava l'oli d'oliva, es posava en quarantena el peix blau i regnava l'arruga importada de la sèrie Corrupción en Miami. Ens vam adherir a Europa animats per la il·lusió de la democràcia i, durant un temps, vam creure que la sendera del progrés era com una gran plana desproveïda d'obstacles. Les idees ens arribaven amb cert retard, de manera esquemàtica i, sovint eren acollides amb la fúria d'un convers. Igual que ara, l'esport omplia el prime time de l'oci a Espanya, encara que llavors les derrotes abundaven. La narrativa va començar a respondre als interessos sociològics més que als literaris, com un experiment anticipat de la correcció política. En economia es parlava de la modèlica socialdemocràcia escandinava fins que va sorgir el neoliberalisme anglosaxó de Reagan i Thatcher, la maquinària japonesa es va avariar i va sobrevenir el col·lapse de l'URSS. Es va predicar la desregularització del mercat com una nova divinitat a la qual oferir el benefici del públic. Els Estats es van apressar a privatitzar les seves indústries estratègiques sota l'advocació del "capitalisme popular", mentre els serveis financers adquirien un estatus de culte i les indústries manufactureres s'externalitzaven al Tercer Món. Van sortir-hi guanyant les multinacionals i també els seus accionistes. El PIB va pujar, encara que els seus efectes sobre l'estructura social no van ser neutres en absolut. L'esclat financer del 2008 va deixar un rastre de terra cremada, les conseqüències del qual encara es pateixen avui. Al desert econòmic el va succeir la necessitat d'una reindustrialització amb el dubtós privilegi de la inestabilitat laboral i dels sous ínfims. En realitat, una de les característiques de la moda és que s'imposa sense que ningú encerti gaire bé a dilucidar quins són els seus verdaders fonaments, ni quines les seves conseqüències. Vull dir que, a falta d'arguments sòlids, funciona amb la força aclaparadora de la publicitat i de la propaganda.

L'última doctrina que el pensament global ens ha venut són els beneficis de l'austeritat. Em compto entre els creients, encara que m'agradaria conèixer la lletra menuda del contracte. Es tracta de la mateixa austeritat preconitzada a Suècia -que inclou el dèficit zero en el seu articulat constitucional des de fa gairebé un segle- o és d'una altra índole? Davant les retallades educatives, existeixen evidències clares i contrastables que el nombre d'alumnes en una aula no afecta el rendiment acadèmic? Quina incidència tenen les llistes d'espera en el servei al pacient i en la qualitat sanitària? Cal entendre les pensions privades com una alternativa o com un complement a la Seguretat Social? Quina és la finalitat de demonitzar els funcionaris? I el cost real de mantenir els privilegis dels grans lobbies de pressió, ja sigui el bancari, el constructor, el farmacèutic o el de tants altres col·legis professionals? I el de les subvencions? Desmentint els ressorts de la intuïció, la casuística prova que allò privat no funciona necessàriament millor que allò públic. Països amb fortes polítiques socials com Suècia o Alemanya mantenen un superàvit fiscal enfront del dèficit crònic que en tenalla d'altres amb un Estat del Benestar més feble. Aferrar-se, sense més, a la simplicitat d'un dogma -com el de les retallades- no garanteix la solució dels problemes. No, almenys, en principi.

La democràcia és el resultat de la tensió entre l'excel·lència i el realisme. Descar?tar qualsevol dels dos condueix al deliri utòpic o al més abjecte cinisme. Quan s'imposa un nou credo, cal saber traçar la frontera entre la necessitat -en aquest cas, ajustar els comptes- i la ideologia, ja que moltes de les teories assumides per la dreta i l'esquerra en el passat han acabat en el bagul dels fracassos. Em temo que el pensament crític no consisteix tant a llançar dards enverinats a l'adversari com a qüestionar les pròpies conviccions. Una cosa que no resulta habitual en la nostra classe política.