Una societat es pot valorar de diferents maneres, però un dels molts indicadors és veure com es tracta a les persones més vulnerables. I a Catalunya no traiem gaire bona nota. El passat 29 d'abril sortia publicat al DOGC l'Ordre per establir els criteris per determinar la capacitat econòmica de les persones beneficiàries de les prestacions no gratuïtes. Per resu?mir, l'ordre que indicava els copagaments dels serveis assistencials.

Ja fa temps que es parla de copa?gaments en diferents sectors: far?màcia, hospitals, servei de dependència, cèntim sanitari, etc... i alguns fins i tot han quedat a?nul·?lats per un jutjat. En el cas del ser?vei de residència per a persones amb discapacitat física fa anys que els usuaris paguen una quota en funció dels seus ingressos. El problema és que la gran majoria d'usuaris tenen pensions molt minses, 365,90€ al mes d'una pensió no contributiva o 548,85€ amb el complement a 3a persona. Això pot semblar que no està ma?lament si tenim en compte que un usuari de residència no paga ni llum, ni gas, ni menjar. Una perso?na ha d'anar a viure a una residèn?cia perquè degut a la seva gran discapacitat no pot viure a casa seva perquè requereix d'unes adaptacions o uns ajuts per a la seva vi?da diària. Però igual que qualsevol altra persona, aquests també tenen altres despeses. No són persones que estiguin tancades en una habitació les 24 hores al dia o que estiguin hospitalitzades en un llit, sinó que tenen la seva vida, amb les despe?ses que això comporta.

Fins l'any passat, a aquests usuaris els quedaven 199,19€ al mes per a les seves despeses però amb aquest nou Ordre publicat, veiem amb preocupació que els baixen fins a 132,80 €/mes (20% Índex Renda Suficiència). Estem acostumats a allargar els cèntims per arribar a finals de mes però potser retallar a aquests nivells ja és passar-se. Al discapacitat se li diu que ha de sortir, que s'ha d'integrar en la societat, que ha de fer activitats de lleure, que avui en dia un ja no es pot quedar a casa, que tots som iguals i tenim les mateixes oportunitats... però clar, tot això val diners.

És per això que retallar a aquests nivells és molt preocupant. Per a l'administració, guanyar 85€ més cada mes no és gaire, però per a l'usua?ri és perdre el 43% de diners disponibles. Les despeses diàries també s'han de pagar, i si comencem a comptar el que val canviar la bateria elèctrica de la cadira de ro?des, uns pantalons i una samarreta de tant en tant, pasta de dents, colònia, compreses, etc... la paga no arriba.

La majoria de persones no es po?den permetre gaires luxes, un usuari de residència no se'n pot perme?tre gairebé cap. Fiqueu-vos en el cas que una persona que visqui en una residència trobi parella (sí, com dèiem, també tenen vida pròpia i sentiments) i vulgui sortir a prendre alguna cosa: No pot. Ja no dic si vol convidar-la a un sopar romàntic o a passar la nit a un hotel...

Hem arribat a un punt que ja s'han traspassat les línies vermelles i que no podem acceptar que retallin més a una capa de la societat que mai ha pogut gaudir de luxes ni estirar més el braç que la màniga. No, senyors/es del Govern, no poden pretendre que paguin la festa els que mai hi han pogut entrar. I si no, provin de posar-se 113€ a la butxaca, a veure quant els duren.