Escoltava a la ràdio una cançó dels Ramones, quan el locutor explica que ha mort l'últim supervivent del grup original, el bateria Tommy Ramone. Mai oblidaré el dia calorós d'estiu, cap al 1975, que Juanma Riera va aparèixer amb un casset d'un grup desconegut que solia començar les seves cançons amb un sorollós: "One, two, three, four. Let's go!". Fa quaranta anys -quaranta anys!-, aquelles concises paraules semblaven capaces d'anomenar un món nou en el qual tot estava per fer. Cada època té una música pròpia que aconsegueix atrapar l'aleteig fugaç de la joventut i l'alegria de viure, i aquesta música, en aquells anys 70, va ser la dels Ramones.

Fa molts anys, a Nova York, vaig anar al club on els Ramones van començar a tocar, el CBGB, que era al Bowery, en un tram de l'avinguda on munts de borratxos s'asseien a les voreres llardoses amb l'inconfusible bosseta marró al costat. Fa dos anys hi vaig passar de nou, però tot el paisatge havia canviat: ja no hi havia borratxos ni carrerons llardosos. I quan vaig anar a buscar el club CBGB, vaig descobrir que ja no existia, com no existien els Ramones, que van anar morint al llarg de la primera dècada d'aquest segle, fins a arribar a l'últim Ramone, Tommy.

No sé per què, en pensar en els Ramones penso també en la social?democràcia del PSOE, que va assolir la seva esplendor quan aquest grup sonava a totes les ràdios i a totes les televisions, però que ara sembla condemnada a l'oblit o a un fosc paper secundari. Ja sé que no hi ha ideologia més desacreditada que la socialdemòcrata, sobretot a Espanya, però em resisteixo a pensar que vagi a desaparèixer completament, com asseguren alguns que la van aplaudir amb les orelles en els moments d'apogeu, encara que ara siguin els primers a denigrar-la. Perquè una socialdemocràcia forta -per molt decrèpita que ara ens sembli- és l'única garantia que podrem viure en una societat amb prou equilibri intern. I sense aquest equilibri ningú pot assegurar-nos que segueixi sent possible l'alegria de viure que evocaven les cançons dels Ramones.

El problema de la socialdemocràcia, ara per ara, és que ha de combatre contra els seus propis èxits. I els mateixos que s'han beneficiat de la socialdemocràcia durant dècades són els que ara la critiquen amb ferocitat. Els joves que es creuen amb dret a tot -feina, habitatge, educació...- sense haver de lliurar res a canvi, o els ciutadans que s'han acostumat a la bonan??ça econòmica (fins que va arribar la crisi) i consideren que l'Estat del Benestar està obligat a vetllar per ells durant les 24 hores, sigui quin sigui el cost, són els mateixos que ara miren amb desconfiança la socialdemocràcia i l'acusen dels pitjors vicis i dels més grans fracassos.

La socialdemocràcia, si vol sobreviure, ha d'abandonar tota idea de xerrameca o de populisme. I en un país amb molt escàs civisme i molt feble societat civil, està obliga?da a apostar pel civisme i la regeneració ètica. I en un país en el qual ha desaparegut gairebé tota idea de responsabilitat individual -i el PSOE hi ha tingut una gran culpa-, ara ha d'apel·lar a les virtuts que els grans teòrics de la socialde?mocràcia, de George Orwell a Tony Judt, resumien en la paraula "decència". "Una vida decent per a la gent decent", reclamava Orwell als anys 30. Caldria pensar ara on és la gent decent en una societat acostumada a exigir de tot i en qualsevol moment, i en la qual abunden els evasors fiscals, els enganys financers i les bosses de frau. Però sense la gent decent és impossible viure en una societat decent. I cada cop que escolto els Ramones -i ho faig sovint- això ho tinc més clar.