Actualment quan la mainada surt del col·legi abans no arriba l'hora del sopar els queden encara moltes ocupacions. Classes de música, d'idiomes, de ballet o la pràctica d'algun esport. I si els pares no s'han ocupat de buscar-los algunes d'aquestes pràctiques postescolars, a casa mateix ja hi troben la televisió, i encara més l'ordinador, que tant els pot ser útil per estudiar com per jugar. Però en altre temps i no pas massa llunyà, la informàtica encara no es coneixia, la televisió no havia arribat i les classes particulars no estaven a l'abast de totes les economies familiars. Per a moltes famílies ja feia prou que poguessin arribar a afrontar les despeses de l'ensenyament bàsic. Aleshores entre la sortida de l'escola i el sopar quedaven moltes hores lliures, que es feien notar especialment a l'hivern, quan aviat es fa fosc, i més encara abans quan anàvem a l'hora solar i el sol es ponia a les quatre de la tarda. Els deures que havien posat a l'escola ocupaven un cert temps; però encara en quedava molt de lliure. Aquell temps lliure les noies l'ocupaven ajudant a les feines de la casa o aprenent de cosir, de fer punt de mitja, fent ganxet o puntes de coixí. O també llegint alguna novel·la rosa, amb el permís o la supervisió familiar. Els vailets tenien més tendència a sortir al carrer. Quan els dies eren llargs al carrer s'organitzaven tota mena de jocs; però quan a cap hora ja era fosc això ja no resultava tan atractiu.
El mes de desembre s'escauen els dies més curts i com que el dia sempre té vint-i-quatre hores les nits resulten més llargues. A les cinc de la tarda, que era l'hora de sortir de l'escola, ja era ben fosc. Arribant a casa, si no s'havia berenat al col·legi a l'hora del pati, es feia sense entretenir-s'hi massa i tota la resta del temps quedava lliure. Aleshores un entreteniment podia consistir en fer un tomb pels carrers tot mirant els aparadors on s'exposaven les figures de pessebre. Aquelles setmanes anteriors a les festes nadalenques els establiments en els quals es venien les figuretes les tenien exposades a l'aparador, o en una taula darrere la vidriera d'entrada, per ser contemplades des de l'exterior. El recorregut del vailet interessat pels elements que s'integrarien en el pessebre que després elaboraria en un racó del menjador de casa, podia començar per l'estanc que es trobava en una casa que era difícil saber si era la darrera de la Rambla o la primera de l'Argenteria, de la banda del riu. Aquell modest establiment, de dimensions molt reduïdes, no tenia aparador, però darrere la vidriera del costat de la porta d'entrada s'hi exposaven les figuretes, sobre una taula que s'improvisava amb una post de fusta sostinguda per dos caixons.
Seguint per l'Argenteria es trobaria la llibreria de Can Geli. En els dos grans aparadors s'hi feia notar la proximitat del Nadal. En el de la dreta només hi havia llibres; però sempre n'hi havia algun relacionat amb la celebració que s'apropava. Ja fos des del punt de vista religiós, d'acord amb el caràcter que aleshores distingia aquella llibreria, o bé de caire artístic. L'aparador de l'esquerra era dedicat exclusivament a les figures, amb el seu complement d'elements corresponents al pessebre, la cova de Betlem, ponts, pous, i cases de camp. La senyora Maria de Can Geli tenia una especial dedicació a aquells components del pessebre, com eren les figures i altres complements. I es preocupava que des del primer diumenge d'Advent aquell aparador fos un veritable anunci del Nadal que aviat arribaria.
A l'estanc del carrer de Ciutadans també s'hi podien contemplar les figuretes, col·locades amb una disposició semblant a les de l'estanc de la Rambla.
Mentre s'anava recorrent aquest breu itinerari és feia el recompte mental de les possibilitats adquisitives, que normalment eren molt limitades. Les figures que es venien als estancs tenien un preu més assequible. Però quan s'havien vist les de Can Geli es notava la diferència de qualitat; però també s'hi ajuntava la diferència de preu. Alguna vegada a la catequesi parroquial premiaven amb unes assistències que s'anaven acumulant i al final permetien bescanviar per una o diverses figures de Can Geli, que podien costar cadascuna sis o set pessetes. Quantitat molt superior a la fortuna que posseïa un noiet de vuit o nou anys.
Per poder comprar alguna figura a un preu bastant mòdic hi havia l'oportunitat d'arribar-se al carrer de Canaders, carrer que vulgarment es coneixia amb el nom de carrer dels Plats, en el barri de l'Hospital, carrer ara desaparegut, integrat en la plaça Pompeu Fabra. Allí encara hi quedava el darrer dels terrissaires dels molts que havien tingut obrador i habitacle en aquell indret. Aquell històric establiment vulgarment conegut com a Ca l'Escolà era regentat per la família Perramon i a més de plats i olles i tota mena d'atuells de terrissa, fabricaven figures de pessebre. Per tractar-se d'elaboració pròpia, i no tenir gaires pretensions, el preu resultava bastant assequible, mentre que la qualitat era molt acceptable. Això els possibles compradors ja ho sabien i obraven en conseqüència. No és que aquella casa fes gran propaganda, ja que ni tan sols tenien aparadors per mostrar el seu producte. Era un establiment que es mantenia en la tradició, en què hi havia una barreja entre habitacle, obrador i botiga. Però la propaganda la feien els mateixos clients amb el sistema de boca-orella.
De moment ja s'havia passat l'estona d'un vespre o de diversos vespres en els quals es repetiria el passeig informatiu. I es tenia idea del que caldria fer i fins on es podria arribar. Més endavant arribaria el moment d'abastar la caixa que es guardava en el prestatge situat en la cambra més recòndita de la casa. Dins d'aquella caixa es guardaven les figures que havien estat desades quan es va desmuntar el pessebre de l'any passat. Destapar aquella caixa despertava una certa emoció. Retrobar aquelles figures que any rere any ens acompanyaven en les fetes entranyables de Nadal. Però també es podia tenir un disgust en comprovar que alguna havia sofert desperfectes. Podia ser un braç trencat o el nas escapçat. Aleshores era el moment de determinar si convindria substituir-ne alguna per una de nova que s'hauria de comprar. Era també l'ocasió de posar en pràctica el que s'havia anat calculant en les passejades de capvespre amb la contemplació dels aparadors.
Finalment seria qüestió de trobar una tarda lliure per anar a Sant Daniel o a Palau Sacosta a buscar la molsa. I abans que les campanes de la Catedral anunciessin la celebració de la Missa del Gall, haver fet tot el muntatge del pessebre.
