En aquestes últimes dècades, la psicologia ha començat a relativitzar la importància del caràcter per posar l'èmfasi en les situacions. Com reaccionem davant determinades circumstàncies de la vida o davant d'esdeveniments concrets que ens posen a prova? Se sap, per exemple, que l'estrès crònic resulta especialment nociu durant la infància. Se sap que, a nivell social, l'atur de llarga durada deriva en un increment de les taxes de depressió o d'alcoholisme. Se sap que els països funcionen millor quan hi ha determinades virtuts que els cohesionen, de la tolerància al respecte, de l'esforç i l'estalvi a la fiabilitat. La pluralitat, però, introdueix un component de risc per al qual no sempre estem ben preparats. En un assaig que va publicar Saul Bellow a mitjans dels anys 70, el novel·lista de Chicago argumentava que el principal problema del nostre temps és el soroll: "No tant el soroll de la tecnologia, dels diners, de la publicitat, dels mitjans o de la mala educació, com la terrible excitació i distracció que genera la inestabilitat de la vida moderna". Cal preguntar-se, per exemple, què passa quan en lloc de la confiança situem la sospita patològica al centre mateix del debat polític. O la inseguretat. O el pessimisme. Són aquestes circumstàncies les que, en bona mesura, marcaran el to de la nostra seguretat emocional.
És una cosa que podem comprovar gai?rebé cada dia, com ens recorda David Brooks en un intel·ligent article per a The New York Times. La desconfiança es barreja amb la por i una certa angoixa. L'actitud deriva en un catenaccio que, sovint, es mou entre el cinisme, el pànic i un idealisme ingenu i inoperatiu. La moderació cotitza a la baixa.
Així, se li ha criticat a Rajoy la seva tebior amb l'independentisme català, tot i que ha estat precisament l'obstinació de Mas amb l'edèn de la identitat única el que ha conduït la Generalitat a un carreró sense sortida. La mà dura de Merkel amb els països perifèrics no ha servit ni per tallar el dèficit ni per impulsar el creixement, sinó més aviat per adormir la recuperació (cal recordar que va ser Mario Draghi qui va salvar Europa de l'abisme). A França, el socialisme de Manuel Valls pretén frenar el creixement del Front Nacional i el retorn al poder de la dreta mitjançant un discurs fonamentat en la disciplina i el rigor. Les elits financeres admiren el caràcter autocràtic i eficient de bona part dels països asiàtics. En clau netament espanyola, el PP xifra les seves possibilitats de cara a les properes eleccions generals en què qualli la idea que ells són el garant de l'ordre i del creixement econòmic enfront del caos que portaria l'esquerra. La por de la catàstrofe orienta la nostra particular anàlisi de la realitat. I, per descomptat, ens situa a la defensiva.
Davant d'una mirada optimista que confia en les possibilitats obertes del futur, l'Europa actual segueix guiada per la noció de la decadència. Potser sigui una qüestió demogràfica, una conseqüència de l'envelliment de la població. Però no només això. Es té por de la immigració "un procés ine?vitable", al terrorisme, a les pandèmies globals, a la transformació econòmica i l'afebliment de l'estat del benestar. Als seus 91 anys, el multimilionari nord-americà Charlie Munger declarava fa uns dies que cal preparar-se per a un pròxim mig segle que serà més difícil que l'anterior. Si les circums?tàncies canvien, com les afrontarem? Amb quina altura de mires? Amb quina intel·ligència? Aquesta és una responsabilitat que afecta la classe política, també els mitjans, però sobretot el que hem convingut anomenar societat civil.
