Avui és el dia. Barça i Madrid s'enfronten en el darrer partit amb el títol en joc. No han tingut una temporada massa reexida. Uns, els favorits, fa temps que apliquen la tàctica de que la millor defensa és un bon atac. Els altres han limitat la seva estratègia a una defensa matussera, sempre a remolc del joc del contrari. Cap dels dos ha sabut afrontar amb determinació els problemes estructurals que fa temps pateixen les seves entitats i s'han vist esquitxats fins al coll per fraus comesos pels seus directius. Malgrat tot, continuen essent els favorits. La resta de rivals arriben a l'última jornada sense opció al títol. Han practicat un joc especulatiu en terra de ningú i sense remat. Fa temps que les relacions Catalunya-Espanya s'han convertit en un permanent partit de futbol entre el Barça i el Madrid. Amb passió, sentiments i emocions. Poca racionalitat. Per això, m'he permès la llicència del símil futbolístic. De fet, la jornada d'avui serà per a molts com la fins ara mai celebrada final de Champions entre el Barça i el Madrid. Només val guanyar o perdre. I excita tant la victòria pròpia com la derrota aliena. És cert que en política quasi sempre tothom guanya. Avui també poden guanyar tots. Ho veurem. Com diu també el tòpic futbolístic, qualsevol resultat és possible, malgrat que tothom sap qui és el clar favorit. Però, després d'una llarga nit de celebracions dels vencedors i desenganys dels perdedors, demà serà dilluns. Continuarà sortint el sol. Els que tenen feina hauran d'anar a treballar. I els polítics, després de l'eixordador soroll dels últims mesos, hauran d'aparcar les emocions i gestionar el vot dels ciutadans. Encara que s'hagin de reunir Guardiola i Mourinho.
