Per què els errors d'uns pocs els hem de pagar entre tots?

El periodista Carles Torramadé, signant de la informació, recordava que aquesta no era l'única clatellada judicial donada per concessió de llicències urbanístiques fetes al marge de la legalitat en temps de l'alcalde Josep Rosselló. Esmentava els casos d'Armonia Resort, l'Anna I, el Queixal i Llevantí de Mar. S'ha rebut la cinquena.

Han estat alguns més els milions d'euros que l'Ajuntament presidit per en Jordi Soler ha hagut d'abonar per la gestió feta (i desfeta per la justícia) per l'antic alcalde i promotor. Uns, en concepte d'enderroc d'obres i pagament d'indemnitzacions i, els altres, pagament pecuniari sota concepte de responsabilitat patrimonial salvant «in extremis» la demolició d'allò construït.

El mateix Soler ha responsabilitzat Rosselló i s'ha queixat que, per la seva mala gestió urbanística portada a terme en aquells temps, els veïns i les veïnes de Calonge-Sant Antoni ho hagin de pagar de les seves butxaques ni que sigui instrumentalitzant la caixa municipal. L'alcalde no falta a la veritat; és així.

És així... si no s'exerceix l'anomenada «acció de retorn». El Dret Administratiu, i en seu jurisdiccional encara més, no distingeix, en aquests supòsits d'edificis construïts suportats per una llicència urbanística contrària a dret, entre Administració i membres, polítics i funcionaris, que la constitueixen i que, en el seu dia, la lliuraren, ull!, previs informes jurídics i tecnicoarquitectònics favorables o no.

El subjecte sempre és el mateix: L'administració competent; així, en abstracte, permanent i perdurable en el temps, i sense nomenar persones físiques que hagin intervingut en el procediment seguit.

Salvant supòsits de negligència greu, com ara una prevaricació urbanística, consistent en l'atorgament d'una llicència sabent a consciència que és contrària a dret, puix els preceptius informes així ho manifesten, on el demandat és persona física i la jurisdicció és la penal, en la resta dels casos d'impugnació en seu judicial la demandada és sempre l'administració. Mai no apareixen ni gestors polítics ni gestors funcionarials.

L'amable lector es pot preguntar, seguint l'exemple de Calonge-Sant Antoni, si és de justícia, de bon arbitri, que els justos paguin pels pecadors?

És a dir, que, com bé ha dit l'alcalde Soler, a la fi hagin de ser els veïns els que paguin les errades comeses pels seus governants (anteriors). En la meva opinió personal no és just ni acceptable; tampoc ho és pel legislador, que per trobar-ho forassenyat va crear l'anomenada «acció de retorn».

És a dir: l'administració paga la indemnització establerta o pactada, en qualsevol cas fixada per la justícia, i, una vegada materialitzada, la mateixa administració pot anar contra l'autor o els autors -persones físiques- de la llicència declarada nul·la amb l'objectiu de repercutir en la seva butxaca el cost total del pagament fet.

Per situar-nos en els fets esmentats al començament: l'actual Ajuntament de Calonge, amb l'alcalde Soler al davant, disposa d'habilitació legal per reclamar als polítics i funcionaris que participaren en l'atorgament de les llicències urbanístiques declarades nul·les en sentències fermes que siguin pagats pers les seves personals butxaques els imports indemnitzatoris establerts per la justícia, estalviant així que ho siguin per als vilatans.

Ignoro què pensa fer l'alcalde Soler, però si dic que l'exercici d'aquesta acció és tècnicament complexa, però en cap cas impossible, així com que, per un mal entès companyarisme gremial, atès que el bé públic a defensar és molt clar, els funcionaris d'avui no són gens partidaris d'anar contra funcionaris d'ahir.

El mateix passa en l'àmbit polític. «Si obro l'aixeta, aigua sortirà..., però si demà em mulla a mi, què passa?». La bona praxi, és a dir el sentit de justícia, encara no ha estat assumit pels gestors de la cosa pública. Lamentable.