Tot just ha passat un mes i mig des que Pedro Sánchez va guanyar la partida a Mariano Rajoy per una moció de censura que hom mai havia pensat que prosperés. I l'exlíder del PP ha tornat a la seva feina de registrador de la propietat, un destí laboral que va abandonar fa vint anys per dedicar-se a la política. Un president que no passarà a la història per haver fet grans transformacions socials sinó més aviat per ser un home gris que defugia la presa de decisions, encapçalant els casos més greus de corrupció. És curiós que en tan poc temps ja ens hàgim oblidat d'aquest personatge que, per bé o per mal, ha protagonitzat els titulars de tots els informatius i capçaleres del país. Durant els últims sis anys de govern del PP, ell, les dues dones polítiques que l'han flanquejat submisament i els portaveus del partit i del congrés de Diputats han monopolitzat els espais informatius i d'opinió, de cop i volta, han desaparegut de l'espectre mediàtic. Res és per sempre i menys l'exercici de la política, però tots aquests personatges feien la impressió de tenir les regnes del govern a perpetuïtat, segurament per això presumien sovint d'un tarannà de tanta superioritat que els deixava en ridícul.

Imagino que cap d'ells va arribar a llegir mai els versos de Machado que va versionar Joan Manuel Serrat del poema Todo pasa y todo queda..., perquè d'aquests s'aprèn inevitablement que viure és anar fent camins, uns van desapareixent mentre se'n van obrint d'altres, fins a desembocar a la mar.

Imagino que el poema de Proverbios y Cantares Nunca perseguí la gloria... tampoc ha estat present en les lectures d'aquests polítics, ja que desprèn la idea recurrent en l'obra de Machado de la fugacitat de la vida i la negativa que la seva memòria perduri, en oposició a aquella incombustibilitat exhibida, que resultava grotesca.

Una ignorància que els ha delatat.