La publicació del llibre Catalunya, mirall trencat, de Joaquim Nadal i Farreras, ha propiciat el ressorgiment de l'incombustible polític gironí. Un personatge que va afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) el 14 de novembre de 1980 i se'n va donar de baixa «discretament» el 26 de setembre de 2015.
De fet feia temps que s'havia apartat de les posicions oficials del partit per apropar-se a postures sobiranistes. Es considerava un jubilat de la política activa que mantenia silencis intermitents, però el seu activisme no s'havia aturat en cap moment.
Fa pocs dies, en una entrevista en aquest diari, manifestava estar doblement enfadat: «Enfadat amb l'Estat per la seva incompetència a l'hora d'enfocar el tema català i enfadat amb el món sobiranista per la seva incompetència per crear una sortida plausible».
Quan se li va preguntar en què s'ha equivocat el PSC-PSOE, va contestar: «En aquest viatge cap a l'ambigüitat en la qüestió nacional, perd catalanisme progressista d'esquerres, que va marxant. Li queda el socialisme de tota la vida, metropolità i obrer, gairebé genètic». Com se li veu el llautó!
No és estrany que, per a ell, tant els constitucionalistes com els independentistes siguin culpables del carreró sense sortida en què es troben els catalans. Doncs no.
Ja se sabia que l'Estat no negociaria el dret a l'autodeterminació i s'encomanaria a la judicatura. Els independentistes, arrogant-se la representació de tot el poble de Catalunya, es van saltar la Constitució i l'Estatut, van fer un referèndum il·legal i van proclamar unilateralment la República Catalana. Van fer un pols i el van perdre.
Pel que fa al PSC, és una entelèquia pretendre la resurrecció del «catalanisme d'esquerres», patrimoni tant del PSC-PSOE com d'IC-Verds/EUiA. Qualsevol ideari que intenti compaginar les reivindicacions socials i les nacionals està condemnat al fracàs. A l'hora de la veritat sempre preval la qüestió nacional.
Les seves propostes per redreçar la situació actual són les d'un murri, no d'un estadista. Així, amb sornegueria, explica que «hi ha encara una cosa més impossible que la independència de Catalunya i l'Espanya federal: són les dotze mesures de Quim Nadal».
Per tant, no ha de sorprendre que declari compungit: «acabaré essent un independentista dels que hi haurà anat empès per les circumstàncies. No per voluntat intel·lectual pròpia».
Quina lliçó de feblesa humana!
Com que el títol és una al·lusió a la novel·la de Mercè Rodoreda, Mirall trencat, cal assenyalar que l'autora, en el pròleg, enumera una varietat de miralls entre els quals hi ha «el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos».
Potser en Quim Nadal també és un mirall trencat.
