13 de maig de 2020
13.05.2020
Diari de Girona

Destriar

13.05.2020 | 06:00
Destriar

Abans de tot això, un dels grans temes de la quotidianitat era la gestió de les relacions humanes en un context molt accelerat i sovint excessivament regulat per les agendes. Havíem anat atapeint els nostres dies amb mil coses a fer, i també havíem sistematitzat la confusió entre comunicació i virtualitat: parlar amb algú sense mirar-se als ulls i projectant les nostres màscares no ens ha fet mai més socials, sinó més aviat al contrari. Per això, durant aquesta etapa de confinament un dels clams més generalitzats és l'enyorança de la pell, de la presència tangible i sense filtres. Sí, hem tret punta a nombrosos mecanismes per parlar amb els altres, però la falta d'elements fonamentals per a la proximitat ens ha fet més conscients que mai de les distàncies. Hem passat, doncs, de la sensació que no teníem prou temps per parlar amb els altres a tenir massa temps per pensar-hi. I això ha tingut una conseqüència: s'han destriat de forma natural aquelles persones que en el fons tenien un paper tirant a eteri a les nostres vides. Si abans ja teníem l'estranya impressió que estàvem orbitats per éssers que tant podien ser-hi com no ser-hi, aquesta etapa de reclusió ens ha allu­nyat definitivament d'alguns satèl·lits de la vida diària que mai han tingut una veritable incidència en el nostre espectre emocional. Feu la prova, penseu en persones que fa unes setmanes eren més o menys presents als cicles horaris i ara n'han desaparegut misteriosament. Ha estat subvertir els nostres protocols formals, aquells que exercim per dinàmiques laborals o cosmètiques, i de seguida s'ha posat al descobert que hi ha persones amb les quals realment hi havia poc o res a parlar. S'han volatilitzat i s'han erigit en el ressò d'altres vides, i de sobte no acabes d'entendre els engranatges que us van situar l'un a la vida de l'altre. Per contra, aquesta situació també ens està generant noves sinèrgies, complicitats que fins ara eren inexistents i que s'apuntalen perquè les circumstàncies ens hi aboquen, sigui per curiositat o casualitat. Amb això també haurem de vigilar, perquè quan el confinament s'acabi (o, com a mínim, evolucioni) moltes de les nostres relacions amb l'entorn es basaran en articulats i costums diaris que ja no existiran i, per tant, poden perdre el seu sentit original. Tot plegat forma part del mateix problema. El confinament no només no ens està ensenyant res, sinó que ens fa desaprendre la gestió dels miratges. Si la virtualitat era perillosa abans, imagina't en un món que s'ha convençut de la seva necessitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook