Sobre el nostre silenci s'edifica la fortalesa dels abjectes. Ara mateix, mentre el món és pres pels maoistes racistes i genocides, Catalunya continua essent el laboratori dilecte del que li espera al món occidental. La consigna que, finalment, ara comença a córrer entre uns certs àmbits és la de retirar-se de la vida pública i construir la prosperitat dels països en la intimitat i discreció de la vida privada. El 4 de setembre de 2018 ja vaig escriure que calia retornar al mas de Josep Pla que tot català duu al dedins. El 8 d'octubre de 2019 vaig desenvolupar millor aquesta idea en un article on analitzava el rol del mas de Josep Pla en la seva vida posterior al 1939.

D'aleshores ençà, he anat reiterant la idea amb més insistència arreu on he escrit. No fa molt, l'Enric Vila també l'ha adoptada. En el seu article del 12 de gener d'enguany, Vila hi acaba defensant la idea que va menar Pla al seu mas i la que ha fet que d'ençà el 2018 jo hagi reduït al màxim la meva activitat pública. Catalunya, colònia secular d'Espanya i víctima perfecta de la repressió, sap que en moments difícils cal retirar-se de la palestra i treballar el futur del país des de la vida interior i la prosperitat personal i familiar. Es va fer el 1714, es va fer el 1939 i s'hauria d'haver fet el 2017.

El mas que tot català porta dins és una solució d'urgència per a la supervivència. Pot servir per recuperar-se i agafar forces per retornar a la vida pública i al combat. També pot servir per esperar que la desintegració política o la repressió passin i es pugui tornar a fer la viu-viu pública. Tanmateix, recloure's al mas que tot català porta dins significa certament a renunciar a tenir una veu i un espai. Aquesta veu i aquest espai seran sens dubte ocupats per uns altres, molt probablement els enemics o els arribistes de torn.

Mentre molts de catalans surten de la vida pública per retirar-se al seu mas particular, veiem l'ascens d'algunes de les púrries més esplèndides -ja siguin enemics nacionals que els gestors de la colònia abracen en la nostra terriblement ben desenvolupada síndrome d'Estocolm, ja siguin morts de gana disposats a vendre's a canvi de res. Una de les dinàmiques que m'ha cridat més l'atenció és el recent desembarcament d'una nova fornada d'arribistes molt joves. Tots tenen les mateixes idees, tots fan servir el mateix modus operandi. A diferència de la generació precedent d'arribistes, aquests són encara més dòcils al poder colonial i es venen l'ànima de franc, a canvi de res. Anys abans, almenys els meus coetanis generacionals o immediatament anterior es venien per algunes engrunes. L'arribisme s'ha abaratit i els nostres gestors de la colònia estan encantats.

A l'altre costat hi ha les tropes de maoistes que han pres les xarxes socials amb la connivència del big tech de Silicon Valley. El maoisme català, magníficament encarnat per la CUP i els comuns, ha estat laboratori avançat de pràctica d'interseccionalitat i identity-politics. Erigits en autèntica Guàrdia Roja de Mao, són els veritables sicaris del sistema i del poder establert. Censors privilegiats, avui una selecta elit d'aquest maoisme català decideix què existeix i què no en la vida pública del nostre país. Tots ells cooperen amb els noms més de dretes, podrits, corruptes i poderosos de l'establishment colonial català. És gràcies a aquest maoisme autòcton, avui ja global, que el 2021 va de camí de convertir-se en l'any en el qual veurem que pensar tout court esdevé un acte perillós i prohibit.

Com deia a l'inici, la fortalesa dels abjectes de l'identity-politics es construeix sobre els nostres silencis i sobre el silenciament que sistemàtica i violentament aquesta gent executa. Aquest és el perill del silenci. La renúncia o supressió de la veu pròpia pot portar la serenor de la construcció de la vida interior i el creixement personal. Però es basarà sempre en la pèrdua de la nostra veu.

El silenci que cerquem, el de debò, ens ha de fer forts, no dèbils. El silenci del mas de Josep Pla que cerquem és el de la voluntat de poder. Es construeix al mas, sí, però es desplega en la vida pública amb la major de les radicalitats i intensitat.