Per a un admirador com jo, del poeta Charles Baudelaire i del filòsof/escriptor Walter Benjamin, caminar pels carrers d’una petita/gran ciutat és sempre un goig, un passeig a la recerca del flâneur, una realitat material i immaterial, tant objectiva com poètica.

Avui dia, com ja hem reflexionat altres vegades, en les urbs/no ciutats, els carrers són autèntiques autovies pensades pels cotxes i el edificis, uns nius amb minipisos minúsculs, apartaments, on la gent viu aïllada sense conèixer els seus veïns més propers, als quals veuen, perceben, com a uns autèntics estranys. Uns perfectes teleclubs familiars on, darrerament, tots el membres del clan, cada vegada més atomitzats i superindividualitzats, es comporten com uns veritables neozombis, propietaris de múltiples aparells electrònics, principalment consoles, ordinadors i telèfons mòbils.

I tornem al carrer, on servidor està sempre en un etern passeig, observant tot el que ens envolta i passa pel davant. Les vies urbanes, són un espai públic que ens permet confraternitzar, d’una manera atzarosa, amb els nostres veïns, conciutadans, amics seculars, turistes estrangers i enigmàtics, i tot sovint emprenyats, rodamóns.

El que agermana a molts d’aquests personatges és que estan tot el dia consultant el mòbil. En contrasts, es pot dir que a Girona, soc un dels pocs vianants que transita tranquil·lament per la ciutat sense estar pendent de que algú em truqui, m’envïi un SMS, o patir l’estrès d’haver de contestar amb urgència un missatge de Whatsapp.

A més, entre els addictes a aquests ginys electrònics, usats per a comunicacions mòbils per a veu i dades, tothom es veu amb cor de fer dues coses alhora. Els patinets, van per la vorera parlant pel cel·lular, les dones musulmanes han trobat un sistema de mans lliures aguantant-se el telèfon amb el mocador que els hi cobreix el cabell, mentre van xerrant i caminant de pressa... Això sí, tothom va de bòlit, una velocitat de vertigen per anar no sé ben bé a on. Sovint tots aquests malalts del telèfon, baden, estan distrets i els he d’escridassar: «Senyoreta, vigili!, Aturis jove, que no ho veu que xocarem! Help!, S.O.S!...»

Avui no parlaré dels passejadors de gossos, aquests mengen apart, perquè és un tema que ja he tractat abastament en altres ocasions. Més aviat vull ironitzar sobre tot un seguit de petits contactes, bromes que ens han inspirat alguns coneguts o passavolants amb els que hem anat topant. En concret em centraré en dos casos. En primer lloc, vull parlar d’en Narcís, gironí de pro i vell amic, amb el que darrerament ens hem trobat diverses vegades. Es un vegetarià convençut, prim de mena, té un gran vigor, és molt entusiasta, elegant i d’una gran eloqüència retòrica.

En Siset, és un esotèric, que desconfia de les polítiques sanitàries oficials i que no dubte en defensar les teràpies alternatives. Un capvespre, el vaig veure aparèixer entre els plàtans del carrer del Carme; deambulava, talment com si fos un hàlit, trescant sense mirar enlloc, o això és el que jo creia. Anava guanyant metres, avançant amb pas ferm, amb un posat distret però alhora concentrat, com si caminés guiat per un mestre superior. I com que es pensava que no l’havíem vist, ens saludà amb diligència: «Lluís!, que no t’hi veus ?». S’aturà amb prou feines un instant i ens comentà que tots els capvespres surt a caminar: «Ara ja porto tres Km. i encara me’n falten dos per a completar la meva rutina diària». Ens mostrà el seu flamant i avantguardista nou telèfon cel·lular, on hi té monitoritzada l’estadística de tot el recorregut. Sense perdre ni un minut més, rabent reinicià la marxa.

No gaire lluny d’allà, tot sovint, ens trobem el captaire Rodolfo, un autèntic antiheroi, l’antítesi de l’anterior. Fins i tot físicament no s’assemblen en res, el vell amic que hem esmentat abans, és prim i estilitzat, en Rodolfo en canvi, és gras d’una forma superlativa, fins i tot gosaria afirmar que exagerada. Hem de dir i no ens fa res haver-ho de reconèixer, que no l’hem vist mai parlant pel mòbil, es passa llargues hores estirat en un banc que hi ha al costat del pont de Rutlla/Vista Alegre, a prop d’uns contenidors d’escombraries on la gent hi va a llençar la brossa.

Salvant les distàncies, diré que, quan el veiem allargassat en el banc, ens recorda a Peter Ustinov a Quo Vadis, ara reconvertit en un modern Neró cerveser. Allà on està, és un punt estratègic i equidistant, tant del supermercat Condis on es proveeix de birres, com dels matolls on descarrega de forma impenitent les seves sovintejades miccions. Hem de dir però, que els múltiples rierols amb els que rega, de forma abundant, un jardinet que hi ha proper al banc que ocupa gran part del dia, no estan documentats gràficament i, pel que hem pogut esbrinar, tampoc han estat mai filmats, ni fotografiats. El nostre home evacua els orins, al llarg de la jornada, amb una gran dignitat i, ens consta la seva discreció i modèstia, atès que, pel que hem pogut saber, no té la més mínima pretensió de qualificar el que fa com una instal·lació i molt menys, dir que les reiterades micturicions són art.

En contrast, en un altre punt de la ciutat, i fins el 29 d’aquest mes, hi ha qui pontifica tot parlant de l’activisme artístic a l’art activista: lluita, coherència i compromís social, en el marc d’una exposició Desobediències i resistències on hi participa una «artista» que l’any 2019 va representar a Espanya a la biennal d’Art de Venècia, oferint una performance intitulada Mear en sitios públicos y privados.