Als rics només se’ls pot entendre o assassinar-los. Donar-los lliçons, reclamar-los coherència o que comparteixin els teus prejudicis és absurd i fas el ridícul. Ser ric és una elit. He llegit Gent d’ordre, de Cristian Segura. No tot, no m’ha fet falta. Quan els rics escriuen sobre els pobres, fan gràcia. Quan els pobres escriuen sobre els rics, fan pena.
El monitor de tenis de Match Point entén que ha de matar Scarlett Johansson per protegir el seu estatus, que per descomptat és més rellevant que el seu amor. Cristian Segura s’hi hauria casat, o no l’hauria matada perquè matar no està bé. Ser ric o ser pobre no depèn només dels diners. La pobresa més extrema és ser un idiota. No hi ha ningú realment intel·ligent que sigui pobre.
Woody Allen ho entén perfectament i la mateixa Scarlett, que al principi de la pel·lícula resulta criminalment sexi, acaba fent fàstic quan pretén atemptar contra la família. Ens fa desitjar la seva mort i l’entenem com un mal menor.
Cristian Segura és pobre. Però no per manca de diners, de coneixences o de família. És pobre perquè és un pobre home. Tot li ha estat mostrat: els clubs, les actituds, fins i tot els diners. Però no ho ha entès. Ni tan sols és un ressentit o un acomplexat. Simplement és justet. I ho és tant que la vida li ha fet un downgrade, que és el contrari d’upgrade. És a dir, pel mateix preu, li han donat una habitació pitjor. No és un dels molts salta-taulells que aspira a passar per ric o per burgès sinó un burgès o petit burgès que és tan burro que sembla un pobre. Hi ha pocs casos com el seu, perquè normalment, els rics o riquets que no són gaire intel·ligents es dediquen a viure de l’aire, o a malgastar o a drogar-se, però en qualsevol cas no llegeixen, ni tenen ambicions intel·lectuals, de manera que són decadents però no es degraden. En canvi aquest Cristian ha volgut llegir, ha volgut escriure i en lloc de treure profit del que la vida li havia donat, ell mateix s’ha robat el poc que tenia i ara és un desgraciat.
El retrat que fa dels rics de Barcelona, retraient-los sobretot que alguns s’hagin fet independentistes, o que s’hagin mogut amb el vent del moment, explica la seva poca llum. La seva obsessió amb el franquisme és igualment estúpida. El franquisme va suposar el millor concert econòmic per a Catalunya, el millor reconeixement al seu fet diferencial, i els catalans vam ser tractats com sempre hem volgut: és a dir, podent fer negoci però sense pagar el preu de les coses. Ara tothom fa escarafalls, però la veritat no és una opinió i les coses van anar com van anar. Ben igualment, la censura i les càrregues dels grisos van estimular una producció cultural molt més rica i interessant que les subvencions de la Generalitat: tothom ha d’admetre que alguna diferència hi ha, i alguna diferència important, entre Al vent o Cançó de matinada i els articles de Pilar Rahola.
El llibre de Cristian Segura no és una explicació dels rics, sinó dels pobres. És una explicació de perquè al món hi ha pobres, que és perquè hi ha idiotes. He vist que com més depriment i fracassada és la vida d’un home, més pretén dir als altres com han de viure. Ser ric és un ritme intern que només ells entenen. No hi ha una lògica, ni una pauta de ser ric. Per això són rics. Hi ha una pauta, hi ha un motlle de ser pobre. I per això són pobres, tots iguals i tots iguals de pobres. Amb els seus prejudicis, el seu ressentiment i el seu poc cervell.
No hi ha una teoria dels rics. Fan el que fan i tu després ho pots escriure, però no abans. No és segur que la propera vegada es comportin de la mateixa manera. Totes les revolucions s’assemblen, i tots els clochards. Els rics, els burgesos, els nobles i reis es comporten cadascun i en cada era d’una manera diferent, i en la seva excentricitat hi ha la seva riquesa. Els pots assaltar, humiliar, torturar o assassinar. Però no els pots retreure que es comportin d’una manera que no havies previst, perquè ser ric consisteix, precisament, a fer el que a cada moment et sembli convenient, i segons uns criteris que poden ser tan canviants com el vent. Si tu ho poguessis entendre ja no series la teva fonda desventura.
Cristian Segura entre els pobres es fa el que sap dels rics; i entre els rics es fa el que els despulla. A Match Point, la mare dels germans protagonistes, detesta la nouvinguda perquè la veu pobra –és poc intel·ligent i per tant desgraciada– i en canvi acull amb amor el nouvingut, que és igual de pobre que l’altra, i a més a més enganya la seva filla, i és un assassí, però per humils que siguin els seus orígens i cínic que sigui el noi, es un ric perquè és intel·ligent, entén la lògica dels rics, i arribat el moment, tria, tria bé, i fa el que ha de fer per protegir el seu lloc al món i el de la seva família. Això és el que Segura no entén, i per això no entén la relació de Catalunya amb Franco ni la que alguns rics han tingut en els darrers anys amb l’independentisme.
«Canviar de camisa», diu Segura per atacar el que no és capaç d’entendre. Escriure amb clixés també és pobresa, encara que només sigui perquè normalment són falsos. Els rics de Barcelona no han canviat mai de camisa. Sempre han estat de Bel.
