Segons la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial (UMAT), a Girona hi ha 785 immobles desocupats. Fa un any eren 870, concentrats principalment en sectors com ara l’Eixample, Barri Vell, la zona del carrer del Carme i Santa Eugènia. Els pisos en desús a la ciutat són majoritàriament propietat de bancs i fons d’inversió. Actualment representen un 1,6 % d’un total de 48.000 immobles que hi ha a Girona, una ciutat que a finals de 2021 tenia 102.684 habitants.
En pocs dies de diferència, hem pogut llegir dos interessants assajos sobre temes urbans. Un dedicat a Girona, escrit per l’ex-regidor Narcís Sastre (Girona XX-XXI, geografia urbana d’una societat en moviment) i l’altre, La ciutat sense veïns, víctimes i botxins a la Barcelona de l’especulació immobiliària, obra d’Andreu Merino, redactor de Nació Digital i membre del col·lectiu de periodistes Ramon Barnils.
El popular Tailor, com a professor associat de l’UDG, ens fa un relat més teòric idealista, des de la seva perspectiva de geògraf, ambientalista urbà del paisatge que és. Sastre Fulcarà, ens parla dels nous grans espais sense veïns i sense conflictes. Andreu Merino en el seu llibre ens fa en canvi el retrat cru d’una Barcelona on el dret a l’habitatge està cada cop més vulnerat.
La concentració de la propietat, la manca d’una legislació que impedeixi intervenir en el mercat d’una forma efectiva, l’empobriment creixent de les persones,... dibuixen un escenari en el que accedir a un pis esdevé poc més que una quimera.
Els que, com jo, som de la collita del 41, hem vist la decadència i destrucció de la Girona clerical-militar, amb la reconversió del seminari, l’eliminació de les casernes i la desaparició de les grans fàbriques Grober, Gerundense, Químics,... avui reconvertides en àrees urbanes amb edificis i zones verdes. Un reciclatge pilotat per la burgesia local i propiciat per un entourage nadalista-pujolista que ho va afavorir. No és casual que el llibre del geògraf Sastre, regidor de CiU a l’ajuntament de Girona entre 2016 i 2019, tingui pròleg de Joaquim Nadal i epíleg de Marta Madrenas.
Els diferents grups econòmics de la burgesia gironina varen confiar en el batlle Nadal, un element que, per tradició familiar, sabien que no s’embarcaria en projectes revolucionaris i els deixaria fer els seus negocis. Així va ser com, en el seu llarg mandat, es va fer el Pla Mercadal, l’enderrocament de les casernes i la construcció del Parc del Migdia, la previsió d’urbanització de la zona de Domeny... uns canvis urbans fets amb seny, que impedien repetir experiències anteriors, com ara el creixement anàrquic que, en altres èpoques havia experimentat la muntanya de Montjuic, la zona de les Pedreres/pirulí, el barri de Vila Roja o la zona de Sant Narcís-Santa Eugènia.
Ara mateix ens trobem en un escenari post pandèmia en el qual la ciutat ha aparcat, momentàniament, la gentrificació, el boom dels pisos turístics i està més per recuperar negocis i multitud de locals que varen abaixar persianes pel COVID. Llevat d’això, Sastre ens parla de la ciutat acabada, en el sentit de que li queden pocs espais per créixer i desenvolupar-se. Això que podríem dir de Girona, no passa en altres zones on la jungla d’asfalt avança sense control, al so que li marca el capitalisme euroamericà, conxorxat amb les potències asiàtiques.
Coincidim amb el professor Sastre, quan diu que caldria endegar un urbanisme que posi a les persones, a la ciutadania, al davant. Això vol dir, en primer lloc, revisar una vialitat massa pendent encara del vehicle privat, en una Girona acabada on ja no queden gairebé espais per especular.
Sastre, al final del llibre té unes pàgines crítiques que, a parer meu, són el millor de l’assaig. No obstant, creiem que es queda curt i és massa idealista en les seves propostes.
Nosaltres pensem que només una economia socialista podria construir unes ciutats amb veïns més lliures i solidaris. Aquesta utopia no serà possible mentre que tots els pàries de la terra no ens unim per fer la revolució mundial.
Acabarem amb el tema que Andreu Merino planteja en la part final del seu llibre, quan imagina la Barcelona de 2030. Mentre es pren un cafè de màquina, en un recés de la feina, pensa en el barri dels seus pares, un lloc on la majoria de veïns varen haver de marxar al no poder pagar el preu del lloguer del seus habitatges. Els bars, tasques, petits tallers, botigues de proximitat que donaven ambient al barri i eren un punt de trobada entre els veïns, també varen haver de tancar, per deixar pas a nous negocis de lloguer de patinets i bicicletes, locals de menjar ràpid, punts de venda de gelats i pisos turístics,...
L’aposta per convertir Barcelona en un hub de l’economia digital té un cost molt alt i aquest és acomiadar als veïns de sempre, per donar la benvinguda a directius i milionaris de les StarApp.
L’any 2007, un personatge de ficció va interrompre un acte electoral d’Iniciativa-Verds a Barcelona, exhibint una pancarta que deia «L’habitatge fora del mercat, com l’educació i la sanitat». Què se n’ha fet d’aquell missatge punyent ple de bones intencions? I de la superheroïna?
