La nació invisible

Hi ha moltes formes de definir el que és una nació. Una de les clàssiques la devem a Vladímir Illich Lenin i sobretot a Iósif Stalin: «La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura. La nació és una categoria històrica i és una categoria històrica d’una època determinada, la del capitalisme ascendent. La qüestió nacional, a les diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els posa i del moment en què els posa». El gran historiador marxista francès Pierre Vilar diu que una nació és «un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efectiva o, si més no, per reclamar-la».

Però anem a mirar-nos la nació catalana des d’un altre punt de vista, des d’una mirada nova. Me’n vaig adonar llegint el llibre d’Ayaan Irsi La meva vida, la meva llibertat de 2007 i en relació a Holanda. Irsi va quedar meravellada de coses que a Holanda, i per extensió a Catalunya, donem per suposades, quan en realitat no ho són en aquest món boig en el que ens ha tocat viure. Vaig sentir a la catalana Sukaina parlar de la seva presa de consciència als 16 anys: volia ser com les altres nenes o noies de l’escola: anar a colònies, a gimnàs, a la platja o a la piscina, poder triar l’amor sense distinció de races o religió, llegir, estudiar.... Aquesta és una forma molt real i alternativa de definir la nació catalana.

La nació catalana actual és el resultat de la lluita de la classe obrera durant molts anys. Però tenim un problema en l’esquerra. Una part no sap trobar els referents d’integració nacional emblemàtics quan els té al davant i són igualment heroics. Em temo que si ara tornéssim a 1964 amb Francesc Candel i els Altres catalans, una part molt significativa de l’esquerra passaria d’ell. Diria coses sobre relativisme cultural. De fet en la reedició del llibre de Candel el pròleg és de Najat el Hachmi. El llibre de El Hachmi Sempre han parlat per nosaltres editat també, com el de Candel, per Edicions 62 és l’equivalent avui d’aquell. L’única diferencia és que ara massa gent està desorientada i no se n’adona.

És com si el país en comptes d’haver optat pel republicanisme, un 80% de catalans es declara republicà, haguéssim adoptat els principis del vigatanisme, la monarquia i Prat de la Riba. La gent que ha construït l’actual nació catalana, la que la fa atractiva per a la gent que ve de fora, és que és republicana i anticlerical. Tant costa entendre una cosa tan bàsica? Sembla que sí.