Era difícil aquell temps de la postguerra, anys quaranta, però les forces culturals de Catalunya varen voler provar què passaria si es volgués editar alguna obra, per exemple, de Jacint Verdaguer. El mirament amb lupa del censor de torn va posar-hi la condició de que els llibres sortissin publicats en la grafia original sense retocs, el català escrit per mossèn Cinto (1845-1902). Ja sabia el que es feia, la censura, perquè el català antic del XIX era de molt difícil lectura i la majoria dels lectors no hi arribaria. En aquells anys complicats pel desenvolupament de la llengua catalana –és a dir, el «salvar els mots» de Salvador Espriu– fins al 1959 no es va publicar una revista enterament en català: a l’empara del monestir de Montserrat surt Serra d’or, revista que durant molts anys va ser l’única en català. La pervivència de la nostra llengua continuava viva i creixent, un bon exemple és que quan Carles Riba encara vivia a l’exili va circular per Catalunya, en còpies mecanografiades, la seva obra fonamental Elegies de Bierville. La cultura catalana, tot i les prohibicions clares i els entrebancs més dissimulats, seguia el seu curs, amb creixement natural i convençut. Al costat de la llengua hi havia la música i de la seva fosa en va nèixer la «Nova Cançó Catalana», l’any 1959, un estil de lluita sensible per la identitat catalana, va arrelar perfectament i es va acreditar com a obra de gran memòria.

Han passat uns tres quarts de segle d’aquells anys de persecució històrica contra la llengua catalana. Però ara mateix la realitat quotidiana sobre aquesta mateixa qüestió ens presenta uns fets poc respectuosos –per dir-ho fluix– contra el mateix català, que donen lloc a unes serioses mobilitzacions de defensa. Tornem a ser-hi, o sempre hi hem sigut? Sentir parlar de tants per cent sobre una qüestió tan humana i humanística com és una llengua, una forma d’expressar-se, crea una sensació d’estranyesa, per començar, i si persisteix aquest dictat des de la llunyania haurem de convenir que és un atropellament. A aquestes altures ja ens podrem preguntar, quan serà que la llengua de Catalunya podrà continuar el seu futur tranquil·lament?

L’actualitat lingüística ens porta, també, a TV3 amb alguna pantalla que, posats a mirar autocríticament, fa dubtar que aquesta televisió pública es pugui reconèixer com «la teva». Caldria revisar el criteri rector en matèria de llengua usual referit a la publicitat. La normalització de la llengua pròpia s’oblida molt sovint en aquells minuts dedicats als anuncis, llavors que ens supliquen que no marxem, que ja dura poc la publicitat. I un altre moment més notable és quan aquest oblit del català es veu en un programa estrella, de compromís identitari, categòric, d’extraordinària audiència, com és el programa Eufòria, estrenat fa poc; vagi per anticipada la felicitació per l’èxit aconseguit ja el dia de l’estrena. Però la mirada atenta ha de fer observar també que un programa com aquest podria ser per «la teva» televisió una ocasió, una tribuna, una oportunitat per a tota la joventut que treballa el cant en català, que creu que la nostra expressió també sona bé en català, que les lletres en català també saben expressar sentiments i emocions, i l’auditori també en participa plenament. A la primera actuació concursal d’Eufòria es va apreciar una ínfima presència de la llengua catalana, i justament l’actuant en la nostra llengua va recollir tota la merescuda emoció i agraïment del públic per aquella actuació memorable. Unes paraules d’Emili Teixidor són molt clares: «Encara ens queda el vici de venerar l’alta cultura i de mirar amb ulls petits o fins i tot de menysprear gèneres considerats menors com la cançó».