Quiosc

Diari de Girona

Lluís Puigdemont i Reverter

Reconèixer la tasca de les entitats del tercer sector, un deute pendent

A Catalunya hi ha una llarga trajectòria associativa. Tenim més de 3.000 entitats socials sense ànim de lucre i de moltes tipologies, presents per tot el país. I tots, entitats i polítics, en fem bandera. Però no tenim una llei que en reconegui el seu paper essencial en bé de tota la ciutadania i la seva funció de suplència i complementarietat als serveis públics.

El passat 24 de maig, va iniciar-se la tramitació de la Llei del Tercer Sector Social al Parlament de Catalunya, per iniciativa del propi sector. Hem d’esperar que sigui aprovada, amb tots els punts i comes, atès que és una normativa consensuada des de i amb tot el sector. S’espera que sigui la normativa que permeti garantir i millorar la participació real del Tercer Sector en el disseny, l’execució i el seguiment de les polítiques públiques. Paper que fins ara no ens han deixat desenvolupar en un pla d’igualtat, malgrat parlar de democràcia participativa.

Si es passa aquest tràmit legislatiu, serà un primer pas per reconèixer, finalment, el treball que s’ha vingut fent, es fa i es farà des de les moltes entitats que treballem per tots els pobles i viles de Catalunya. I potser podrem arribar a interlocutar com un agent més, quan es parli de polítiques de treball i d’ocupació, d’accés als drets més bàsics... per així defensar els interessos i necessitats del milió i mig de persones ateses que no tenen dret a vot, dels joves desesperançats, de les persones amb problemes de salut mental, de les treballadores de la llar i de les cures, de les persones amb alguna discapacitat...

Aquesta llei també haurà de resoldre una situació molt complexa i de supervivència de les entitats socials: el seu finançament. Hem vist com la relació de l’Administració amb les entitats socials, per les exigències de les normatives de control antifrau i de transparència, aquests últims anys s’ha fet més difícil. Sempre paguen justos per pecadors.

S’ha imposat una nova manera de relacionar-se que ha portat, com a conseqüència, que les entitats del tercer sector siguem vistes i tractades per part de l’administració com a proveïdores de serveis i no tant com a un recurs especialitzat i de qualitat que atén persones que necessiten un suport i un acompanyament professionalitzat. I per tant, s’ha establert una relació purament economicista. De client i proveïdor.

Les convocatòries de subvencions són de concurrència competitiva. Això fa que hàgim de competir entre les mateixes entitats per accedir a uns recursos que sempre són limitats. L’import dels ajuts mai és suficient per respondre al cost real de les activitats subvencionades.

I quan es tracta d’una licitació, a algunes administracions els interessa més trobar l’oferta econòmica més barata, sense posar en valor ni la qualitat de la intervenció ni l’aportació comunitària ni la implicació de l’equip tècnic en ni el temps i l’arrelament en el territori...

Una Llei del Tercer Sector, a part de reconèixer el paper que desenvolupa i aporta de valor a la societat catalana, i a part també, que garanteixi i millori la seva participació en el disseny, l’execució i el seguiment de les polítiques públiques, també ha de reconèixer la tasca dels professionals que hi ha al darrera. Ens calen nous instruments que assegurin la sostenibilitat financera estable i suficient. I si es vol un Estat del Benestar que no deixi ningú enrere, cal que el nou pressupost augmenti la partida pressupostària que aquest 2022 destinada al Sector social (9,9%) i s’iguali a la de la Sanitat (26,6%) i a l’Educació (18,4%).

Compartir l'article

stats