Diari de Girona

Diari de Girona

Lluís Bosch Martí

De la residència internacional al Museu d’Art Contemporani

Amb aquest escrit, vull retre homenatge als cunyats Antoni Simon i Josep Tarrés, impulsors de la Residència Internacional.

El passat 29 de juny, diada de Sant Pere i Sant Pau, mentre en Josep Clara glosava la figura senyera del pintor Joan Domènech, en la inauguració de la mostra Esclat de Colors, oberta fins al 29/07 a la Cambra de la Propietat, jo pensava en la Residència Internacional, actual alberg Cerverí de Girona, visible des dels grans finestrals del centenari edifici de la Cambra.

La casa, situada en el número 9 del carrer Ciutadans, va ser construïda originàriament per Isaac El Cec durant el segle XIII. L’any 1953, el tàndem Simon-Tarrés la va recuperar i hi va instal·lar la Residència Internacional, una proposta que volia ser una rèplica, a escala gironina, del Palazzo Salviati de la ciutat eterna, un espai on hi poguessin fer estada artistes i estudiants.

Els promotors de la idea varen anar més enllà de la construcció romana i a banda de tenir servei d’habitacions, també organitzaven conferències, balls dominicals i tenien sala d’exposicions. És el lloc on es varen donar a conèixer joves artistes gironins com ara Perpinyà Citoler, Ansesa Gironella, Faixó, Corominas, Gispert, Joan Domènech o jo mateix. La Residència Internacional també va fer la funció de pinacoteca ciutadana atès que va mostrar obra dels vells pintors gironins de postguerra, com ara Isidre Vicens, Enric Portas, Vila Fàbrega, Emília Xargay, Montserrat Llonch, Joquima Casas, Colomer o Enric Marquès. Cal dir que aquesta iniciativa va reeixir malgrat tenir l’oposició del bisbe Cartañà, que no la veia amb gaires bons ulls.

Quatre anys després, el 1957, Lluís Bonaventura va inaugurar l’Arc, un bar emblemàtic que pretenia també obrir una escletxa i ser un espai lliure de pensament, en la Girona grisa del franquisme.

Josep Clara, que va fer un discurs amè, rigorós i molt ben estructurat, va explicar en la seva glosa a Joan Domènech que en els anys 50, Girona estava farcida de pintors, que immortalitzaren amb els seus pinzells tots els racons de la ciutat. Una vila que contrastava amb l’actual, postmoderna, carlina, multicolor, i futbolera, farcida de turistes que s’atipen de fer fotos i enviar missatges pel mòbil.

Tots aquells pintors que corrien amunt i avall amb els seus característics cavallets, com abans ho havia fet la Mela Muter, avui han desaparegut i ha estat reemplaçats per ciclistes.

Antoni Simon va oferir a molts joves l’oportunitat de donar a conèixer la seva obra. Sovint els pintors li regalaven algun quadre com a mostra d’agraïment, és per això que la família Simon-Tarrés té avui, ben segur, la millor col·lecció privada d’artistes gironins d’aquells anys. Un altre que també té una pinacoteca remarcable és el periodista Pius Pujades.

Darrera la Residència Internacional, a finals del franquisme, varen sorgir tot un seguit de galeries, ara desaparegudes, que mostraren el treball d’artistes locals, nacionals i internacionals. Ens venen al cap noms com ara La Gàbia, 3i5, el Palau de Caramany, Fòrum, Sant Jordi, Sebastià Jané i tantes altres com les Sales Municipals de La Rambla (Fidel Aguilar i Vinardell Roig) que durant una curta època va gestionar l’ADAG, capitanejada per l’Enric Marquès i en Jaumó Fàbrega. L’Assemblea Democràtica d’Artistes aspirava ajudar a crear una altra tipus de societat, on l’art i la cultura no fossin uns béns individualistes i elitistes. És evident que aquell projecte va fracassar. La Fontana d’Or, que durant uns anys va fer una funció destacable, des que va passar a mans de CaixaBank està vetada als artistes gironins.

De les que queden, cal lloar la feina d’El Claustre impulsat pel grup Mascort, la Dual i la Fundació Valvi, dirigida per la dinàmica Maguí Noguer i finançada per l’emprenedor i mecenes santgregorienc Joaquim Vidal. La Fundació Valvi, d’una forma lliure i plural, malda per defensar els valors pictòrics d’una modernitat no dogmàtica i pseudoavantguardista.

També mereixen un 10, amb ovació, els Amics del Museu d’Art que, liderats ara per la doctora Coll, fan una tasca encomiable de promoció i reivindicació dels artistes locals, organitzant pel cap baix, una dotzena d’exposicions l’any. Aquesta feina fa anys que s’ha deixat de fer des de les institucions, que fa temps que aposten per l’art postmodern–conceptual promocionat des d’Espais, Bòlit i les biennals de la Diputació.

La majoria de polítics que gestionen la cultura tenen un perfil més que discret i deleguen les seves funcions en buròcrates de l’art que són els/les que controlen els centres de decisió, imposant un relat postmodern-cosmopolita on les propostes locals sovint no hi tenen cabuda.

A poc més de deu mesos de les eleccions municipals, només la candidata socialista Sílvia Paneque Sureda, ha fet una proposta cultural amb una mica de cara i ulls que, a més, dona suport a una iniciativa molt clara formulada des del sector, comprar el garatge Forné i convertir-lo en el nou Museu d’Art Contemporani de Girona.És una vergonya que una ciutat de primera, amb un estol tan important d’artistes, no tingui cap museu on es puguin admirar les seves obres, de tots els estils i tendències.

Volem cloure aquest article amb unes paraules crítiques pronunciades pel nostre estimat mestre i referent, el pintor Enric Marquès quan deia: «Sé que defensant Fidel Aguilar, em defenso a mi mateix i a altres artistes d’origen popular que ensopeguem encara, amb les barreres tradicionals i de classe, restant tot sovint marginats i sense veu.»

Visca Joan Domènech, Perpinyà, Ansesa, Corominas, Dolors Bosch, Alejo,... i tots els artistes gironins que mereixem tenir obra en el futur Museu d’Art Contemporani de Girona!

Compartir l'article

stats