Aquesta setmana he assistit a Barcelona a una jornada europea que reuneix als fabricants de pasta de paper amb els de paper. L’objectiu és posar en comú les tendències del mercat, per la qual cosa la trobada deixa entreveure quina producció i demanda hi haurà l’any 2023 i, per tant, quins preus veurem. Aquesta jornada es completarà amb una altra al novembre a Londres on es signen els contractes que es van començar a teixir a Barcelona. Tothom diu que no vol anar a Londres per la incomoditat de la meteorologia i per la rigidesa de l’horari nocturn, tot i que aquí dimarts feia una xafogor inaguantable.
Abans de la trobada vaig intentar fer els deures per assistir-hi amb algunes idees sobre com evolucionaria el context actual. Vaig mirar l’índex de preus de transport marítim Freightos Baltic Index (FBX) i l’observació va ser que els preus de tot el transport marítim estaven caient de forma important. Així, un contenidor de Xina fins el Mediterrani tenia un preu el primer semestre de 2022 de 14.000 $ i al setembre és de 8.500 $. Un contenidor de Xina a Amèrica del Nord, costat Atlàntic, tenia un preu de 22.000 $ al mes de gener i ara el té de 8.600 $. I el mateix contenidor des de Xina fins Amèrica del Nord, costat Pacífic, ha passat des de 20.500 $ el mes de gener, a 4.000 $ avui, igualant els preus històrics d’abans de la pandèmia. Aquesta informació vol dir que la globalització torna: un fet molt rellevant per a l’economia. Si el fre a la globalització va ser el que va forçar a cada regió del món a ser autàrquica, a haver de fabricar tota la demanda de la seva àrea, amb els efectes inflacionaris que això ha comportat, ara s’obre la porta a la direcció contrària, a un augment fort al costat de l’oferta que farà caure de forma estrepitosa els preus.
Vaig començar a explicar aquest fet als meus proveïdors europeus i la lectura és compartida: tots tenien clar que els preus anirien a la baixa l’any vinent, però no de la forma que jo ho expressava. Fins i tot un em van explicar que ja hi havia paper estucat, el més dens del sector, que entrava des d’Indonèsia, cosa que feia preveure que, a mesura que els preus dels contenidors vagin baixant, la resta de productes anirien entrant a l’espai europeu.
La gravetat pot ser letal pel fet que cap producte europeu podrà competir amb productes fabricats de països amb preus de l’energia més baixos. Per tenir un exemple, a Xina el preu de l’electricitat és de 113 $/MWh contra 300 €/MWh aquí, el carbó el tenen a 30,8 $/MWh i el gas a 102 $/MWh, mentre que aquí el gas va a 220 €/MWh. És a dir, si el preu dels contenidors fan possible que els productes asiàtics entrin a l’espai europeu, no quedarà cap empresa industrial. De fet, ja hi ha moviments de fuga massiva cap a Xina, com el desplaçament del gegant químic BASF.
Em té perplex el nivell d’anàlisi de l’elit econòmica i política d’Europa. Ni tenen clar que el problema econòmic actual es va desencadenar arran de la injecció massiva de diner (Quantitative Easing) després de la pandèmia, ni que el desequilibri de la demanda amb l’oferta va provocar la fallada del transport marítim, forçant a una certa autarquia que ha acabat amb una inflació insostenible.
La UE proposa ara controlar els preus de l’electricitat i del gas però no ho sap fer. Suggereix un topall per a l’electricitat generada per tecnologies infra-marginals de 180 €/MWh. Em pregunto, quina és la tecnologia que té aquest cost? La tecnologia que podria tenir un cost elèctric més alt podria ser la biomassa, amb un cost variable de 64 €/MWh i un cost total de 114 €/MWh, però aquesta tecnologia té la possibilitat de vendre en hores cares, amb regulació secundària. La resta de tecnologies tenen costos inferiors a 60 €/MWh. Per què hem de posar el topall a 180 €/MWh? Per què no a 60 €/MWh? Per què no es fa que el preu sigui el del mercat quan entren en competència, per exemple posant menys energia a la subhasta de la que la seva capacitat de generació pot oferir? Un exemple d’això ha estat el que ha passat aquest dissabte. A les 12 del migdia l’energia generada era de 24 GWh i el preu ha caigut fins a 10 €/MWh al que li al sumar els 67 €/MWh de l’ajust del gas. En canvi divendres a les 12 es van negociar al mercat 25,5 GWh a 181,56 €/MWh més 90,4 €/MWh del gas. Si es deixa que cada dia el mercat només pugui ofertar una xifra inferior als 24 GWh es forçarà a competir a totes les tecnologies infra-marginals i, tot i que això comporta una mica més de gas, acota el mercat.
Pel que fa al gas cal ser encara més contundent. No pot ser que el gas tingui un preu internacional de 40 €/MWh i el mercat vagi a 200 €/MWh. Una idea que ha sortit és obligar a que el preu sigui el del mercat asiàtic, que compra gas liquat, més un dòlar. No crec que la UE tingui la capacitat, les idees clares i la força per aplicar mesures com aquestes. És a dir, em sembla que continuarem amb els preus alts fins que l’economia peti.
Quan les empreses comencin a tancar perquè no poden competir amb productes asiàtics que arribaran a sac, llavors ja serà tard.
Un proveïdor, mentre m’escoltava, es va treure una llibreta i em va mostrar el títol de la portada: «Be positive». Li vaig dir, positiu sí, però idiota no. I així és com em sento amb aquesta elit econòmica i política que ens governa. Si ara el problema és la inflació, d’aquí un any serà el contrari, una deflació que s’acabarà de menjar el que quedi de l’economia. Tot plegat per no saber llegir les fluctuacions de l’economia mundial, incapaços d’actuar amb la gravetat que demana el moment.
