Si no hi ha cap daltabaix inesperat o una tempesta d’aigua i pedra que ens vingui a fer la guitza, demà amb els focs artificials es clouran unes Fires que a parer de molts han estat de les millors dels darrers anys. Efectivament, l’acabament d’una pandèmia que ens ha mantingut a mig gas i, amb ella, la fi de l’obligació de dur la mascareta que ens tapava boca i afectes, ha generat una mena d’eufòria col·lectiva que ha omplert els carrers i places de Girona de gent arribada de les comarques gironines, de Barcelona, d’arreu de Catalunya i àdhuc de França i de més enllà de l’Ebre. Enguany, Sant Narcís, aquest sant patró que segons els historiadors no va estar mai a la ciutat que el venera, sembla que va voler aprofitar que la cadira de Carlemany segueix vacant després del traspàs del seu titular Francesc Pardo i va decidir no enviar-nos ruixats en els dies clau que tal vegada haguessin fet minvar les multitudinàries celebracions festives com han estat el mateix pregó, la diada castellera, els concerts a l’esplanada de La Copa, els Mercats del Dibuix i la Pintura i d’Artesans i Brocanters i, per descomptat, la missa solemne que es va celebrar dissabte passat a «casa seva», la Basílica de Sant Feliu, on el bisbe en funcions mossèn Lluís Sunyer va regalar als presents una homilia farcida de retrets pel fet que, segons ell, «estem buidant de sentit la vida social i cultural i, fins i tot, la vida cristiana», raó per la qual «a molta gent els agrada fer festa, però no saben què celebrem». Potser sí, però l’evidència d’aquests dies ens confirma que són multitud els «ignorants» que simplement volen passar-s’ho bé avui perquè demà ves a saber.
Hem tingut, doncs, unes Fires bones en uns temps dolents. No sé quina valoració en faran les associacions de comerciants i d’hoteleria per exemple, però a un dia d’acabar la festa major, la impressió és que tothom ha fet calaix. Segurament més d’una família se’n ressentirà de l’esforç d’aquests dies sortint a dinar o sopar i gastant una bona picossada perquè els menuts poguessin gaudir del tren de la bruixa o del látigo que ara en volen dir fuet, però hi havia una mena de convenciment tàcit que això era el que tocava i que les restriccions calia deixar-les per més endavant quan serà obligat iniciar polítiques d’estalvi per tal de contrarestar mínimament els efectes d’una inflació galopant. Un recorregut per la Fira de Mostres, (que molts gironins encara en diem «Certamen») em va confirmar que, tot i els problemes econòmics globals i una menor presència d’expositors, subsisteix una manera de fer les coses que supera una insatisfacció generalitzada pels efectes aliens d’una electricitat embogida i d’un increment de preus escassament controlats, fent possible el miracle d’incrementar el volum de negoci tot i haver disminuït enguany el nombre de visitants. Les confirmacions d’assistència per l’any vinent de molts expositors, el nombre de companyies tecnològiques i les sol·licituds de més espai segons va informar la directora Corali Cunyat, conviden a un moderat optimisme.
Enguany, ja sigui perquè el pont ha possibilitat que l’afluència de visitants fos més repartida o perquè el temps hi convidava, el fet és que la ciutat feia goig. Tot i que el nombre d’expositors de la Fira del Dibuix i la Pintura s’havia incrementat respecte de l’any passat, l’ajuntament va tenir l’encert de fer una bona distribució de les parades de tal manera que malgrat les obres de Ballesteries el dia de Tots Sants el passejant podia fer un recorregut amb la placidesa que donava una temperatura ideal mentre s’interessava per les obres que s’oferien al possible comprador. Hi havia ganes de festa i de retrobament i les Fires, amb un calendari favorable i un temps primaveral, ho ha facilitat. A partir de demà el vespre, però, començarà la ressaca o, en paraules del periodista gastronòmic Salvador Garcia-Arbós al magnífic segon volum Menjars de Fires, de «consciència plena que l’endemà tot torna a la quotidianitat més plana».
