El nostre és un dels estats més avançats, «progres» i liberals que ens podem tirar a la cara. La prova és que qualsevol «subprofund» amb la capacitat neuronal d’una ameba pot arribar a rascar poder, a ser conseller, president d’alguna comunitat, diputat i fins i tot ministre o cap de l’executiu. De cap d’Estat no caldria redundar perquè la història fa temps que ens ho ha deixat clarinet, malgrat que la majoria de periodistes que segueixen l’actualitat de l’emèrit, no tinguin en molta consideració la història, ni les certeses que en ella s’hi troben. Si ho fessin, no quedarien tan sorpresos amb les faltes monàrquiques i, en lloc de fer claca de la seva opció política de torn, podrien informar amb més objectivitat i criteri sense que els influencers els hi mengessin la torrada. Per fer-ho com ho fan, aquests últims, com a mínim, fan més riure. El que és clar és que, tan sols repassant l’activitat política dels darrers anys, es fa summament complicat rebatre la meva sentència inicial, perquè, en quin país la classe política és tan mediocre que, setmana sí, setmana també, ens dona la raó a tots els que la critiquem tal qual com si fóssim la personificació mateixa del cunyat de Muchachada nui, aquell individu repel·lent que repartia, a tort i a dret, el seu caricaturesc sentit comú rere la mítica frase «¡Te lo dije! ¡Si es que te lo dije!»?
La convidada de la setmana d’aquesta nova secció personal titulada «Polítics de facepalm», és la ministra d’igualtat, i ho és gràcies a l’entrada en vigor de la flamant llei del «Solo sí és sí» impulsada per ella mateixa, el seu grup Podem i els socialistes, i aprovada al Congrés per ERC, Bildu, PNV, Ciutadans, JxCat, Más País, Compromís i BNG. Quina tropa! Quedi dit per avançat que un servidor sempre ha estat un defensor convençut de la igualtat i de la depuració dels masclismes encara imperants a la nostra societat. La prova més evident d’això és que, per a mi, són tan «subprofunds» els polítics com les polítiques, indiferentment del partit o gènere que vulguin gastar. A la convidada d’avui ja la van advertir fa temps, que la llei, tal com s’havia redactat, donava massa peu a la interpretació judicial, que és el que ha passat. A menys concreció, més interpretació. O dit d’una altra manera: si no en saps, per què toques? El resum de l’enrenou és que l’abús i l’agressió sexual han quedat tipificats com el mateix delicte amb una forquilla de penes que van dels quatre als dotze anys de presó, mentre que abans, amb més concreció, les penes anaven dels sis als dotze. Si hem de confiar en la reinserció dels delinqüents, s’hauria de saber que, en funció del cas concret, els jutges escullen sempre les penes més baixes que la llei concreta. Un «Te lo dije» a tota la cara. Però no, els jutges són masclistes. Possiblement alguns ho siguin però el que queda clar, per damunt de tot, és que els que ens manen són absolutament «gilipolles».
