El Nadal de les plataformes

Quan parlem de pel·lícules de Nadal tendim a fer un repàs en funció del seu impacte a la nostra vida, els perdonem coses que a un altre tipus de film li retrauríem sense manies i malgrat que guanyen els plaers culpables acabem mirant cap als clàssics, que sempre és una bona notícia. Bons o dolents, vells o nous, a tots els títols els atorguem la mateixa importància perquè mirar-los es torna una tradició. Aquest és el fil que uneix Que bonic és viure! i Love Actually, per exemple, i les acaba situant en un mateix context malgrat que en el fons la diferència de qualitat entre l’una i l’altra és abismal. Totes i tots tenim les nostres preferides perquè aquestes pel·lícules no són només ficcions dedicades a una època de l’any. Són símbols d’èpoques passades que ressonen a la nostra memòria a través de les seves imatges, on hi veiem una part de nosaltres mateixos que ha canviat però no ha desaparegut del tot. Ens apel·la a la il·lusió i a la innocència, a quan tot estava per fer, a quan encara teníem a prop els que ara enyorem. Per això no som tan estrictes amb la seva qualitat, perquè és el de menys: són una banda sonora entranyable, una vella postal que torna a la vida, l’olor d’un guisat que se’ns fa familiar.

En l’era de les plataformes, però, aquest exercici s’ha tornat un veritable repte. Als que som de consumir tota pel·lícula on hi apareix un pessebre ens trobem que cada plataforma estrena el seu reguitzell de títols de Nadal i el denominador comú de la immensa majoria de totes elles és que són una autèntica castanya. És a dir, que no arriben ni a la categoria de plaer culpable, perquè algunes d’elles ens treuen els colors i ens fan voler ser Gremlins per torpedinar l’esperit nadalenc. Es fa difícil imaginar que qualsevol d’aquests nyaps de Netflix ambientats durant les festes tinguin aquesta funció nostàlgica i correm a recuperar títols com Navidad de golpe (sí, la de Lindsay Lohan) perquè ens conviden a somriure. Són generalment tan insubstancials, tan teledirigides, tan ràncies, que aconsegueixen que pel·lícules de fa 80 anys ens semblin paradigmes de la modernitat i el progressisme. És, segurament, un símptoma d’aquest temps, en què tot s’ha tornar tan moralitzant i políticament correcte que els vells films de Nadal ens semblen bandarres i irreverents. De fet, que l’única pel·lícula nadalenca potable d’aquest any sigui una relectura de Dickens (Spirited, a Apple) ja dona la justa mesura del despropòsit.

Subscriu-te per seguir llegint