Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Carles Ros

Carles Ros Arpa

Associació E-Cristians

El llegat perdurable de Joseph Ratzinger

Ha mort Joseph Ratzinger, el Papa Benet XVI, figura clau del catolicisme dels darrers 40 anys. Un home que combinava una intel·ligència extraordinària amb una gran senzillesa i humilitat personals. Qualitats que es manifesten en la seva obra teològica, molt profunda i alhora entenedora pels no iniciats.

Un teòleg amic meu em va explicar com a principis de l’any 2005 Joseph Ratzinger li compartia en una carta el seu desig de tornar a Baviera i gaudir de la tranquil·litat per resar, llegir, i dedicar-se de ple a escriure la seva obra sobre Jesús de Natzaret. Unes setmanes més tard, Joseph Ratzinger era nomenat Papa. Va assumir aquest darrer servei al cap de l’Església durant vuit anys, mentre va considerar honestament que les seves forces li permetien assumir tan alta responsabilitat.

Com a bisbe, Prefecte de la Congregació per a la doctrina de la Fe i Papa va defensar la integritat de la fe davant les heterodòxies i les modes culturals i ideològiques pròpies del temps que li va tocar viure. Com a pensador va ser sempre un home obert a dialogar públicament. Ho va fer amb pensadors agnòstics o ateus com Jürgen Habermas o Paolo Flores d’Arcais.

En l’entorn poc propici de la postmodernitat, Ratzinger ha reflexionat agudament sobre els grans temes que donen sentit a la vida humana: Déu, amor, veritat, llibertat, fe, raó.

En una època on la raó ha quedat reduïda a la seva vessant tècnica i instrumental, i supeditada al subjectivisme de les emocions, ha estat el gran defensor de la raó amb majúscules, aquella que inclou les veritats de la metafísica, l’ètica i la fe. Ratzinger recupera la raó capaç de proporcionar sentit més enllà dels mers fets, superant així, per exemple, la visió d’un Jacques Monod que, negant valor a tota explicació no científica sobre l’origen del món, era incapaç d’explicar com l’atzar i la necessitat cega poden explicar tota la perfecció de l’univers que la ciència ens mostra.

En el seu discurs a la universitat de Ratisbona de l’any 2006 reivindica el valor de la raó a la religió, recuperant les paraules de l’emperador bizantí Manuel II Paleòleg en un antic diàleg sobre el cristianisme i l’islam de l’any 1391: «no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu», i «qui vol portar una altra persona a la fe necessita la capacitat de parlar bé i de raonar correctament, i no recórrer a la violència ni a les amenaces».

A la missa pro eligendo pontifice d’abril de 2005, afirmava: «Es va constituint una dictadura del relativisme que no reconeix res com a definitiu i que deixa com a última mesura només el propi jo i els seus desitjos». La primera vegada que vam sentir a parlar de la «dictadura del relativisme» no acabàvem d’entendre el significat d’aquesta expressió paradoxal. Avui ja la comprenem perfectament. Quan la dictadura del relativisme domina en les lleis, en les decisions dels nostres governants, en l’actuació de les administracions públiques, a l’escola, als mitjans de comunicació, en allò que avui s’anomena «cultura» i en l’entreteniment, són més pertinents que mai aquestes preguntes del Papa-filòsof: És una voluntat no raonable realment una voluntat lliure? És una llibertat no raonable realment llibertat? Són realment un bé per a la persona?

Un dels seus grans llegats és el Catecisme de l’Església catòlica. Joan Pau II li va encomanar coordinar l’elaboració d’aquesta obra que sintetitza vint segles de doctrina catòlica des de la perspectiva del Concili Vaticà II, i que ha de permetre transmetre una visió completa de la fe a les futures generacions.

El seu pensament com a teòleg i la seva doctrina com a Papa han estat profètics i s’han mantingut a l’alçada dels desafiaments del nostre temps. Això li ha suposat patir l’animadversió del pensament políticament correcte, que primer l’ha intentat presentar com un tradicionalista intransigent. I, més darrerament, l’ha acusat d’inacció davant la pederàstia, la qual cosa respon més al propòsit de deslegitimar la seva figura i el seu llegat, que no a la realitat. Com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe va combatre la pederàstia en el si de l’església en l’últim període del pontificat de Joan Pau II. Després, com a Benet XVI, va dictar normes molt dures per erradicar-la, va reconèixer públicament i va demanar perdó repetidament a les víctimes pels casos de pederàstia comesos per sacerdots, la gran majoria ocorreguts feia diverses dècades.

Segur que Benet XVI ha viscut també amb dolor la situació que viu aquests darrers anys l’Església a Alemanya. Una crisi que els bisbes alemanys s’haurien pogut estalviar, primer, si en comptes d’apostar per una església adaptada a la ideologia de gènere, haguessin entès l’anàlisi de Ratzinger del fet que la pederàstia, dins i fora l’església, no l’ha provocat una moral sexual «restrictiva», sinó precisament el pansexualisme i la supressió de les normes morals que es generalitzen a partir del maig del 68. I segon, si haguessin entès i acceptat la visió que expressava el teòleg Joseph Ratzinger l’any 1969 sobre el futur de l’Església com una comunitat molt més reduïda, a la qual s’accedeix per una decisió personal, i en la que es viu la fe de forma molt més intensa. I «que de les divisions i proves que avui li toca viure en sortirà una Església interioritzada i simplificada, però amb una gran força que tornarà a atreure els éssers humans en un món plenament planificat i despersonalitzat».

Compartir l'article

stats