«No hase falta desir nada más»

Ja fa temps, vaig dir que en Damià Escuder era el nou Ramon LLull dels Països Catalans. En Damià va ser una persona excepcional i polifacètica, un home polièdric que conreava moltes vessants, algunes que semblaven fins i tot contradictòries. Va viure moltes vides, encarnà molts personatges i portà diverses màscares. Un dels papers que va interpretar va ser el de hippy contracultural excèntric. Suposo que ha estat per aquest rol que els comissaris culturals barcelonins Julià Guillamon i Adrià Pujol l’han escollit per etiquetar-lo com a homenot rar i marginal i han penjat la seva imatge en El Bòlit del Pou Rodó, a l’exposició intitulada «Els desconeguts de sempre». En aquesta galeria de personatges peculiars, per dir-ho d’una manera suau, en Damià comparteix escenari amb dos elements característics de la iconografia gironina de diferents èpoques: el noi sord-mut que tants anys va recórrer la ciutat traginant un telèfon i en Pepet Gitano, un tramoista de l’art com el va qualificar Josep Perpinyà i Citoler l’any 1980, l’amfitrió que Santiago Rusiñol tenia cada vegada que feia estada a Girona.

Els gestors del Bòlit, encapçalats per Ingrid Guardiola, són uns personatges que van molt de post-moderns, esnobs i pseudoavantguardistes. A diferència de la doctora Lluïsa Faixedas que va comissariar l’any 2018 l’exposició Damià Escuder, totes les vides, els del Bòlit no valoren la dimensió artística d’en Damià i desconeixen completament la seva biografia, és per això que ens permetem fer-li un recordatori.

En Damià era llicenciat en ciències químiques i filosofia per la Universitat de Barcelona. Tenia un màster en literatura i va exercir de professor de física i matemàtiques els darrer anys de la seva vida.

A banda de català i castellà, parlava anglès, francès, i tenia coneixements de xinès i sànscrit. L’any 2018 TV3, quan es va inaugurar una exposició de la seva obra a Girona, va dir: «En Damià va ser un home polifacètic i creatiu que a finals dels 60 i principis dels 70, lluny de resignar-se a viure només una vida, va decidir fer realitat la utopia de viure moltes vides alhora».

En Damià, a banda de ser un artista, intel·lectual, gran lector i viatger, també va estar compromès tota la seva vida amb el país, el que li va costar ser torturat i empresonat diversos anys pel franquisme. En un d’aquests períodes en els que va estar privat de llibertat, va compartir cel·la amb Nicolás Sartorius, un aristòcrata sense classe, fill dels comtes de San Luis, dirigent del partit comunista i obstinat nacionalista espanyol. En Damià tenia una vessant espiritual, es definia com a cristià i budista. Amic personal de Guillem Rovirosa, fundador de l’HOAC, el visitava sovint quan vivia a Montserrat. Va ser militant destacat de Pax Christi, el Front Obrer de Catalunya i sobretot de l’Assemblea de Catalunya.

En aquesta tasca de servei al país, va compartir moltes hores amb Lluís Maria Xirinacs. No va acceptar mai la dissolució de l’Assemblea i denuncià la traïció dels líders que amb l’excusa del pactisme van vendre el país al millor postor. Fou amic personal de Lluís Racionero, Pepe Ribas, el filòsof Gómez Pin i del mateix president Jordi Pujol que, tot i el seu delicat estat de salut, i al fet d’estar exposat des de fa temps a l’escarni públic pels mitjans, va voler ser amb la seva esposa Marta, a la inauguració de la seva antològica a Girona l’any 2018.

Altres amics d’en Damià foren Ferran Lobo, Oriol Solé Sugranyes (que seria abatut per la Guàrdia Civil el 6 d’abril de 1976, després de ser un dels protagonistes de l’espectacular fuga de Segovia), el filòsof Eugeni Trias, Arcadi Oliveras i els pares Gregori Maria Minobis (conegut teòleg i filòsof mort als 31 anys) i Joan Botam, destacat monjo de Montserrat.

De fet, si en Damià Escuder hagués viscut en un país normal i no hagués hagut de fer front a unes circumstàncies polítiques que ell sempre va qualificar d’emergència nacional, segurament hagués estat una mena de García Calvo.

A Girona, a l’època de la transició va participar en la fundació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), conreant l’amistat de l’Enric Marquès, l’Enric Ensesa i del Grup Praxis 75, creat per en Bep Marquès i jo mateix. Va col·laborar en el setmanari Presència publicant articles sota els pseudònims de Pi del Güell i Ibis del Fluvià.

Tenia fusta de líder i sovint trucava als seus amics gironins per saludar-nos, unes salutacions que anaven acompanyades de consignes polítiques i filosòfico-patriòtiques. De tant en tant passava el barret i ens demanava que contribuíssim, en la mesura que ens fos possible, a finançar les seves lluites.

Tenia grans referents intel·lectuals com ara Ramon Llull, Erasme de Rotterdam, l’humanista i pensador florentí Pico della Mirandola, Giordano Bruno, Spinoza, Einstein, Sartre,...

Escuder aspirava a una Catalunya utòpica, fraternal i universal on els valors espiritualistes de les grans tradicions cristianes i de les religions orientals, fossin plenament vigents.

No era un boig, com alguns ens volen fer creure. La doctora en història de l’art Maria Lluïsa Faixedas i Brujats, el va saber retratar perfectament quan va dir: «D’en Damià Escuder s’han dit moltes coses. Algú l’ha considerat un boig o un excèntric. D’altres l’han considerat pràcticament un geni. Es algú que va viure en l’heterodòxia, les vides que volia viure, independentment que aquestes, no encaixessin en les rutines burgeses més o menys establertes... Per a ell la pràctica de l’art era una cosa molt intuïtiva i espiritual. D’alguna manera, l’entenem gairebé com un mèdium, és a dir algú que connectava còsmicament amb un munt de referències, arquetips de la religió cristiana, budista, amb la història de Catalunya i amb tota una sèrie d’elements que ell cuinava a la seva manera i, a partir d’aquí ens surt aquest imaginari tan singular i tan propi.»

Com ja fa anys va dir Bern Shuster, després d’aquestes paraules tan doctes i sàvies, «no hase falta desir nada más».