Samba (anti)democràtica

Ja han començat els carnavals al Brasil. Alguns perepunyetes diuen que no, que el que ha passat és més aviat un atac frontal a la democràcia, però, la veritat, per a un país amb uns índexs de desigualtat socioeconòmica i de criminalitat tan alts, el que menys importa és el motiu pel qual sortir al carrer. A les penes, punyalades i un got de vi més! Fa més d’una dècada, tot i aquest històric desordre intern, l’estat carioca va ser premiat amb les seus del Mundial de futbol i dels JJOO, doblet inèdit en tan sols dos anys de diferència. Durant els anys previs, reputats politòlegs, economistes i periodistes (¿?) van argumentar que aquests esdeveniments serien determinants per impulsar l’activitat econòmica i el sanejament del país. Set anys més tard, tot i ser l’economia sud-americana més gran, Brasil està igual o pitjor, a les primeres posicions de països més desiguals i amb més delinqüència del món, sense parlar de la tradicional corrupció política i policial. Però «Ui sí!» Quin greu, aquest atac a la democràcia brasilera!

Els aldarulls del Brasil confirmen, no només la seva fragilitat democràtica, sinó, sobretot, el descontentament d’una gran part de la població que ja no en té prou amb votar i escollir els seus representants cada quatre anys. Més enllà de partidismes puerils i maniqueistes, la societat, en general, és cada vegada més inconformista amb el joc democràtic per trobar-lo insuficient, irregular i allunyat de solucionar les seves necessitats. Quedar-se amb l’assalt al Capitoli ianqui de fa dos anys o a les institucions democràtiques brasileres d’ara amb l’únic argumentari esbombat per la majoria de mitjans, adduint que és només fruit del Trumpisme ultradretà que s’escampa perillosament, ara, és, en efecte, tenir una visió molt selectiva i reduccionista dels fets, i una capacitat d’anàlisi política i sociològica curteta. Els votants són, avui, gràcies a la nefasta gestió de la covid i a l’absurda i progressiva preeminència de les xarxes socials, molt més crítics i exigents amb els seus representants, farts que aquests no compleixen les expectatives, les oblidin o les ignorin. Si a aquest defecte de fàbrica de les democràcies modernes, d’unes més que d’altres, hi afegim, ara sí, el sacseig populista, sigui el que sigui, que actua davant d’aquesta feblesa sistèmica tal qual voltor davant la presa moribunda en defensa dels seus propis interessos, ja ho tenim.

La democràcia, com l’amor, s’ha de cuidar dia a dia, no només quan toquen eleccions. I s’ha de fer amb seny i responsabilitat, tant des del govern com des de l’oposició. Qualsevol cosa que s’allunyi d’això no és democràcia, és la lluita partidista pel poder. La democràcia ha de deslliurar-se d’aquesta perversió i decidir què vol ser de gran si no vol sucumbir a les cícliques tendències autocràtiques de sempre. I aquí la culpa la tindrem tots. La història n’està plena d’exemples. I si no, temps al temps.

Subscriu-te per seguir llegint