Em dic Cobla i soc la formació instrumental autòctona del meu país, Catalunya. La meva riquesa tímbrica és única i em permet desenvolupar una activitat interpretativa excepcional, àmplia i versàtil. D’una banda, disposo d’una literatura musical pròpia molt extensa i propera a la vessant més culta, clàssica i simfònica de la música. Gràcies a aquesta literatura, he estat programada en les sales de concert més importants del país. D’altra banda, també posseeixo un ampli repertori de caràcter tradicional, el qual ha fet possible que sigui present a la majoria de places dels pobles i municipis catalans. També, i durant anys, aquest tipus de repertori m’ha dut als escenaris dels principals festivals de música tradicional i popular més propers i importants.

Malgrat la meva versatilitat interpretativa i tota la història que m’acompanya, actualment estic desapareixent d’una manera ràpida i fulminant de la programació dels festivals de música tradicional del país i també de les seves sales de concert. Sembla que per a uns ja no soc prou culta com per ser programada en els seus espais, i pels altres, les meves arrels ja no són suficientment singulars per seguir visitant els seus festivals.

Així doncs, la versatilitat que em caracteritza, i també la desconeixença significativa de molts dels responsables polítics i culturals del meu país vers les meves capacitats són les que fan que ja no em pugueu trobar en els festivals o les sales de concert dels vostres pobles i ciutats. La meva doble condició m’obliga a plantejar-me, de forma urgent, la mateixa pregunta que Don Shirley es formula en la pel·lícula Green Book (2018) i que m’ha de permetre recuperar l’espai escènic que he perdut i que segueixo perdent de forma vertiginosa... I doncs, què soc?