Quan Aznar va perdre els papers

La política exterior va irrompre com element de conformació de la identitat política rellevant de les diferents opcions polítiques a partir dels posicionaments a favor i en contra de la invasió d’Iraq l’any 2003. La política exterior sortia dels salons de la política i dels cercles acadèmics i saltava las tanques dels parlaments per convertir-se en una veritable manifestació de l’opinió pública mobilitzada per un afer de política internacional. Las manifestacions de «No a la Guerra» que es van registrar en els carrers de les ciutats espanyoles (molt principalment a Barcelona) durant l’any 2003 van tenir unes dimensions desconegudes en la relació entre opinió pública i política exterior. El president José María Aznar va voler accelerar una transformació de la polítics exterior espanyola tot posant-la en línia amb el pensament neoconservador que en aquells moments dominava la presidència nord-americana de George W. Bush. Rafael Bardají va ser l’acadèmic de capçalera que va bastir el discurs de la connexió de la política exterior espanyola amb la política exterior nord-americana de la «guerra preventiva» i les intervencions militars a l’estranger sense mandat de Nacions Unides. Bardají amb els anys va abandonar les files del Partit Popular i es va afiliar a Vox on va aspirar a fer una carrera política que fins a dia d’avui no l’ha fet emergir en l’àmbit parlamentari.

El Partit Socialista que va guanyar les eleccions de 2004 tenia la gran oportunitat de replicar el discurs d’Aznar en política exterior (segurament el factor crucial que va portar al descarrilament electoral del PP) amb un discurs alternatiu de rebuig a la invasió d’Iraq i de retorn al multilateralisme en el marc de la legalitat i el dret internacional públic. Va aprofitar l’oportunitat. Zapatero va encarregar la política exterior a Miguel Ángel Moratinos, un diplomàtic que exercia com a enviat de Nacions Unides pel conflicte Israel-Palestina i que va entrar a la política directament en el Consell de Ministres per convertir-se en el segon ministre d’exteriors més longeu de la democràcia (superat per poques setmanes per Francisco Fernández-Ordóñez).

El ministre Moratinos va voler imprimir un to polític de confrontació amb la política exterior desenvolupada pel precedent Govern del president José María Aznar. Era molt viva la polarització que va dominar el panorama polític durant l’últim any del Govern Aznar en assumptes de política exterior i seguretat (invasió de l’Iraq però també l’accident de l’avió Iak-42 a Turquia el 26 de maig del 2003 quan transportava militars espanyols de tornada a Espanya després de participar en missions a Afganistan i Kirguizistan). El vol 4230 d’Ukrainian-Mediterranean Airlines (UMA) es va estavellar a la muntanya Pilav a prop de l’aeroport de Trebisonda (Turquia) el 26 de maig del 2003 amb 75 persones a bord. El passatge el formaven 62 militars espanyols, que tornaven a Espanya després de quatre mesos i mig de missió a l’Afganistan i el Kirguizistan. Tots ells van morir amb dotze tripulants ucraïnesos i un ciutadà bielorús. El model de l’avió era un Yakovlev Yak-42D i va quedar a la crònica periodística i a l’opinió pública la referència a l’accident com «l’accident del Iak-42».

En aquells moments era molt viva la fixació a l’agenda electoral de les eleccions de 2004 el compromís de la retirada de les tropes de l’Iraq. Amb aquests precedents i amb el context descrit, Moratinos va arrencar la primera compareixença parlamentària amb una marcada voluntat d’impugnar la política precedent: «En els darrers mesos, la política nacional i internacional han estat marcades per situacions que afectaven directament la política exterior de seguretat i defensa, així com la política europea. Aquestes mateixes qüestions i en particular la guerra i l’ocupació de l’Iraq sense suport de les Nacions Unides i en contra de la immensa majoria de l’opinió pública i dels grups de la Cambra han estat elements centrals a la controvèrsia política des de fa més d’un any i han jugat un paper central a la campanya electoral. Per tant, recuperar el consens sobre el paper que correspon a Espanya a Europa i al món com a impulsora, no com a obstacle, de la construcció europea serà una de les prioritats del Govern en política exterior».

La primera compareixença del titular d’Exteriors del nou Govern també va servir per anunciar la voluntat política de trobar fórmules de consulta al Parlament per a l’enviament de missions de l’exèrcit espanyol a l’exterior: «…el Govern està disposat a propiciar fórmules que des del respecte als àmbits de responsabilitat que corresponen a l’Executiu i al Legislatiu permetin acordar mecanismes de consulta al Parlament davant d’operacions militars internacionals, siguin en el marc de l’ONU, de la Unió Europea o altres. Sobre això voldria deixar clar que és voluntat d’aquest Govern no comprometre Espanya en operacions militars internacionals en contra de la voluntat del Parlament».

Aquest anunci es va concretar en la previsió dels articles 17 i 18 de la Llei de la Defensa Nacional que regulen el control parlamentari de les missions militars a l’exterior a través de la figura de l’autorització i el control parlamentari de les despeses i el desenvolupament. La voluntat del legislador a través de la Llei orgànica 5/2005, del 17 de novembre, de la Defensa Nacional va ser donar al Parlament un poder vinculant en l’autorització de l’enviament de missions d’exèrcit a l’exterior. L’anunci inicial del Govern d’un sistema de consultes va evolucionar fins a l’opció del legislador d’una votació vinculant del Congrés dels Diputats per enviar missions militars a l’exterior.

La nova estratègia del Govern socialista va abordar també una política de potenciació del prestigi del cos diplomàtic i l’acció exterior de l’Estat que, segons el punt de vista del nou executiu, havia de passar, entre altres vectors, per la potenciació de la diplomàcia comercial com a element de legitimació i projecció del Servei Exterior.

Aznar, alliberat de la pressió de la reelecció, es va llançar a una política exterior que no va seduir l’opinió pública. El Partit Socialista va llegir bé el moment. Zapatero, després del cas excepcional d’Adolfo Suárez el 1979, ha estat l’únic candidat que ha arribat a president del Govern el primer cop que s’ha presentat. Feijóo serà capaç d’arribar a president del Govern a la primera vegada? Per cert, quin és el pensament de Feijóo en política exterior, per exemple?

Subscriu-te per seguir llegint